En una programació televisiva, cada dia, a mesura que tenim més canals i resulta un xic més avorrida, hem inventat els plenaris en les cadenes locals. Durant una, dues o vuit hores si fa falta, els polítics dels pobles discuteixen sobre temes que apareixen en un ordre del dia. Alguns sí que tenen algun vincle clar amb el municipi, altres de retruc i altres són cartes als Reis Mags, però sempre queden molt bé. En especial aquells que, quedi com quedi, ni hi ha cap tipus de conseqüències pràctiques pel municipi. Abans ho feien per la ràdio, però a mesura que el nostre Penedès s’ha anat ampliant amb la petita pantalla, doncs també s’ha incorporat aquest nou canal més viu i directe.
No acostumo a mirar aquest tipus de retransmissions polítiques, però a vegades mentre fas zàping saltant d’algun programa mediocre, te’ls trobes amb els seus protagonistes. Es poden veure amb el so en on i si trobes un tema que valgui la pena pots continuar, però la majoria de cops divaguen cap als valors universals de salvació de l’espècie humana. En aquest cas és millor posar el volum en off i mirar els moviments dels polítics, les postures, amb qui és comunica cadascú, qui és qui realment mana que no sempre ha de ser a qui li correspon. Algunes vegades hi ha la sort de veure les reaccions del públic mostrant la seva passió pel que està escoltant allí davant. És un filtre clar per si cal posar la veu o seguir només mirant les imatges. Ara que han entrat nous grups als consistoris del Penedès amb saba nova, la cosa és diferent amb les seves aportacions que trenquen amb el llenguatge clàssic i tradicional dels polítics de tota la vida: mouen el ventilador dient moltes coses, però en realitat diuen ben poca cosa que es pugui aprofitar. És un bon exercici ara que ve l’hivern, els pressupostos i els Reis Mags. Us poseu una bona música de fons amb rock clàssic i us mireu el ple; ja veureu que la cosa dóna més de si del que sembla.
