És estrany que alguns poetes i escriptors critiquin la concessió del Nobel de Literatura a Bob Dylan. Els poetes, al llarg de la història, han cantat els seus poemes. Els alumnes de la Grècia clàssica memoritzaven les tragèdies d’Homer o Eurípides. La literatura d’aquella època no tenia el mateix significat que ara té. De fet, les tragèdies gregues eren considerades com a poesia. L’invent de l’impremta (segle XV) va suposar una revolució en les formes de difusió i representació de les obres literàries. De fet, hauríem d’acceptar que hi ha moltes formes de literatura. Els poetes que publiquen llibres no tenen l’exclusivitat de la poesia. Per tant, no entenc per què Bob Dylan no pot cantar els seus poemes que escriu. Poder cantar els propis poemes hauria de ser una cosa màgica, un somni de tot poeta.
L’aportació del rock a la poesia ha estat fonamental. Considero que el rock ha superat les formes tradicionals poètiques. Poder escoltar (o llegir) una cançó de Lou Reed, Patti Smith, Leonard Cohen o Georges Brassens és tota una experiència poètica. Els cantants han revolucionat el concepte de la poesia popular, de la poesia oral. Les seves lletres, directes, realistes, han canviat la història de la “literatura”. Hi ha un pensament cultural que no ha entès aquest canvi. La popularitat del rock és molt fàcil d’entendre: ritmes revolucionaris i missatges contundents (sense simbolismes). La poesia publicada no pot dir el mateix. La poesia continua sent domèstica, domesticada per la tradició. És una poesia que s’ha anat fossilitzant amb els anys i els segles. La indústria del llibre, l’educació elitista, els ambients endogàmics, els crítics i els premis concedits abans de ser llegits, han fet de la poesia un espai privat. Això els cantants de rock ho van saber entendre, fent de la poesia un llenguatge directe i real. Per sort, podem gaudir d’excepcions que s’han alliberat de tota aquesta pressió històrica.
Algunes de les crítiques més ferotges contra el Nobel a Bob Dylan han vingut d’escriptors o poetes que volen representar una estètica alternativa. És un fenomen ben curiós. Els més revolucionaris acaben sent els més puristes de la congregació. El món de la cultura és un camp de mines, estrany i dogmàtic. Per això la poesia està tan infravalorada o devaluada. El valor és el mateix.
