Aquesta reflexió s’hauria pogut titular La poesia sempre ens adverteix o Actualitat de la poesia, perquè, a parer meu, un dels grans valors de la bona poesia, i doncs dels bons poetes, és la capacitat que tenen de fer-nos obrir els ulls, de fer-nos adonar de la realitat, individual o col·lectiva. Quina raó tenia Martí i Pol quan deia, com va fer en el discurs que va pronunciar al Palau de la Generalitat el 23 de setembre de 1999, això: “Tots sabem que la poesia sola no canviarà el món, però jo m’atreveixo a dir que sense poesia, és a dir, sense els components d’exigència, de sinceritat, de rigor i d’honestedat que formen el sentiment poètic de la vida, la roda del temps no variarà substancialment la seva ruta i ens sentirem si fa o no fa tan desvalguts com sempre”.
Rellegint el poeta de Roda de Ter he trobat un poema, “Ara, Miquel”, publicat a La fàbrica (1970-1971), que m’ha fet pensar en com és de trist que les injustícies es perpetuïn en el temps. Que n’és de greu que, amb l’excusa de la crisi, els rics cada vegada siguin més rics i els pobres, més pobres. Els treballadors tenen feina, quan en tenen, però cada vegada més precària i amb sous de misèria que no els permeten de menar una vida mitjanament digna. Els joves ho pateixen especialment, tots ho sabem. Per això no hem d’oblidar els consells del poeta, els consells dels lluitadors per uns drets, laborals i socials, que ens volen privatitzar, escatimar, reduir a mínims intolerables. La primera estrofa del poema diu:
Ara, Miquel,
torna a ser el temps
del fil gruixut i les paraules dures.
Escasseja el diner
i ja és sabut que els poderosos
–planye’ls, Miquel!–
només poden permetre’s
certes efusions sentimentals
amb la butxaca plena.
A collibè dels pobres
alternen xurriaca i caramel
segons el vent que bufa,
però no descavalquen mai.
Miquel, recorda-ho:
únicament pegant sacsades
tots plegats
ens els traurem de sobre.
Les canyes
només es tornen llances
si hom les empunya amb esperit de lluita.
Recordo que el meu pare, que també era de la Plana de Vic i que també havia treballat en una fàbrica tèxtil, tenia una dita que de tant en tant repetia: “Mentre hi hagi burros, n’hi haurà que aniran a cavall”. No em faria estrany que aquesta dita, o alguna variant, hagués inspirat aquests versos tan significatius i alhora tan actuals, tot i ser escrits aviat farà cinquanta anys.
