Aquests anys de pandèmia han servit per anar fent lectures sobre la nostra realitat i moltes persones s’han plantejat un seguit de situacions que fins aquell moment era qüestió de copiar i enganxar. Un d’aquests col·lectius que s’han plantejat la situació de “ja n’hi ha prou” ha estat el de la restauració, després quasi de tocar fons i estar sense possibilitats durant uns mesos. Això ha provocat que molts d’aquests professionals hagin emprès altres camins amb més seguretat i amb menys estridències en la seva vila laboral. Potser treballar divuit hores al dia durant tres mesos i després anar fent caps de setmanes intensos no és millor que altres opcions laborals molt més repartides en el calendari anual.
Estem parlant de gent que treballaven intensament durant dos mesos a l’estiu, més de setze hores cada dia, amb un contracte de mitja jornada i que en alguns casos no cobraven ni hores extres. Persones que potser no van tenir ni contracte esperant que un dia el cap els fes un favor. Aquesta és una professió en què has de tenir uns coneixements i unes aptituds. No tothom val per a tot, com algú políticament correcte pensa i diu.
Aquest any, a l’inici de la campanya d’estiu, han aparegut anuncis d’establiments que semblava que no tenien res perquè ho buscaven tot. Hi ha establiments que suposo que ho han passat malament per manca de mà d’obra mínimament especialitzada al mercat. Potser aquest és un senyal que la nostra economia ha d’anar obrint altres camins perquè això del turisme és molt arriscat. Cada dia el cost de la vida va pujant i els salaris van baixant, generant un mapa de no trobar-se que fan que la inseguretat estigui massa establerta en la nostra vida.
