Els termes polítics esquerra, dreta i centre van sovint embolcallats per la prudència (o l’astúcia o la murrieria o la manca de compromís) dels contertulians que s’han de mostrar “neutrals” en tot, si es volen mantenir en cartell. Malauradament hi ha tertúlies en què es parla de política com si fos un partit de futbol entre equips estrangers o una guerra d’exèrcits nets i polits que juguen a escacs. Es parla molt poc dels oblidats, dels eternament perdedors.
Els periodistes, clarament de dretes, són més descarats i pel to de veu, els personatges i gremis que defensen; el llenguatge desenfrenat, o l’espanyolisme, i les incongruències amb el que podem llegir als diaris ensenyen les seves nueses. Tots, però, van revestits amb la indumentària intel·lectualista de ser “analistes” o “politòlegs” i “lliures”.
El cert és que en molts casos, quan la correcció amaga les misèries del discurs, es fa difícil entendre què és el que es defensa o s’ataca, a favor de qui s’està; què se li demana a un govern responsable; quins són els més desafavorits que queden sempre silenciats. En concret, què és la dreta, l’esquerra o el centre. L’atapeïda informació, la pluja d’anècdotes i detalls, moltes vegades amaguen el sentit del discurs.
No veig possible precisar més aquest tema, que necessitaria molt més espai i una capacitat teòrica i una informació de què no disposo. Però sí que el ciutadà de bona fe, que s’informa per la premsa i sap dubtar; que ha esmolat el judici per centrar més el dubte, hauria de fer-se unes preguntes bàsiques: a partir del que s’ha dit, a favor de qui està aquest senyor o senyora? De les accions de govern comentades, quines són les polítiques que van més a favor dels sectors més desafavorits? Com qualificar les “obres” per les quals coneixerem els polítics? Quines s’inclinen per les mesures més solidàries, fan més repartida i justa la distribució de la riquesa i s’estalvien greuges ecològics? Qui ha sortit més malparat d’aquesta acció repressiva policial? M’ho crec perquè ho diu la tele? Ho deixo a l’aire perquè no ho puc saber? Què els interessa als veritables amos de la tele? De quina informació disposo, per dubtar, com a mínim?
És probable que aquestes preguntes ens deixin perplexos. Però la vida és així i les seguretats, ara menys que mai, ja no les hem de trobar als mitjans. Ser honest ofereix unes satisfaccions profundes, però cal deixar de banda les preses de partit per la bona cara o l’educada parla o la tradició política heretada de la meva tasca o de la meva família: “Per les obres els coneixereu”; “a favor de qui està”. O bé: “callo perquè no em veig amb cor de formular cap judici; assumeixo el corc del dubte tot buscant una resposta”.
La situació present, o de sempre, ens demana ser lliures de prejudicis i orientar-nos per una brúixola que sempre trontolla, però que és persistent en la seva mania: a favor de qui estic, deixant de banda la simpatia o antipatia o la ràbia instintiva que em mereixi el qui pontifica des de la pantalla?
