La impotència per fer govern, els seus votants i el desig de poder han empès C’s a una mena d’oportunisme que ni descarta el diàleg amb els vençuts. Han esperat que les divergències dins l’independentisme fessin caure la fruita: la presidència del Parlament o el mateix Govern. Tot plegat per proclamar una nova “era”, ignorant els 2,08 milions de votants que fan majoria absoluta al Parlament.
Però, és prou absoluta…? L’alternativa als unionistes i als que dubten només pot ser un programa inclusiu: més democràcia, els desnonaments, l’energia, els impostos, la cultura, les diferències de renda, l’expansió econòmica, mans netes, ser bons i semblar-ho…
Això només es pot dur a terme amb una cohesió social ferma que superi la cursa d’obstacles que ja ens avancen l’amenaça sobre Puigdemont, la presó de Junqueras i companys, els exiliats, els Jordis, Montoro i els seus pressupostos… Caldrà treballar amb càrrecs imputats, exposats a ser acusats de sedició perquè concerten les voluntats del país en un projecte que l’abasta i el convoca tot sencer. Convertiran això en delicte? Potser.
El PDeCAT, la CUP i ERC estan obligats a superar diferències. A ells i a tots se’ns demana fer que la gent concreta s’adoni de qui realment els defensa. Les contradiccions de l’unionisme, que vol fer caramboles amb els diputats, han de quedar paleses per si mateixes; per com neguen o promouen, o simplement deixen, que el govern del país dugui a terme les mesures que el milloren socialment i políticament. Adobem l’arbre i reguem-lo; que s’hi faci la fruita. I fem-la caure quan la veiem madura.
Ens cal tenir projecte i posar-hi enginy, treball i paciència.
