La gràcia d’un partit que es presenti a les properes municipals en alguna de les principals localitats penedesenques, com podria ser el cas del Vendrell, és que pugui entrar el número 6 de la llista en el nou Consistori. Això podria permetre apostar per una mena de majoria mínimament sostenible. No crec que la formació guanyadora pugui superar aquest repte. Actualment el nombre màxim de regidors el té el PSC amb 4, després d’una gran davallada en els darrers comicis, i la cosa sembla que segueix inexorablement aquesta línia. A partir d’aquí, es fan obligats els pactes i altres combinacions. Si els partits presents en el nou plenari es mouen pels quatre o menys regidors, pot resultar molt complicat fer un govern estable. Hi ha una possible alternativa d’esquerres que pot donar el poder a aquest sector, però hi ha partits com el PSC, que sempre està a la frontissa de tot i no saps mai per on anirà. L’estratègia d’aquesta proposta electoral es pot dibuixar com quan entres en una rotonda i no saps per on tirar. Comences a donar voltes fins albirar una sortida possible, que no prens per no quedar malament, i vas seguint. La seva estratègia és estar a mig camí de tot arreu. Una posició perfectament lícita políticament perquè no cal que tothom es posi ni a la dreta ni a l’esquerra de tot plegat. Al final, en realitat, com a molt acabes marcant una línia bastant equidistant amb les puntes. Ni la normativa ni la societat et permeten plantejar cap postura gaire radical. Almenys no ho ha practicat gens al Baix Penedès en els darrers anys. La política que s’ha fet és de serveis mínims i de tenir tots els poders fàctics contents perquè ningú es vegi menystingut en aquest circ que és la política. Al Vendrell pot passar de tot, com a moltes localitats penedesenques, perquè la intuïció humana ara per ara és més fiable que qualsevol enquesta.
