És un pilar fonamental de la nostra vida i de vital importància per a l’ésser humà, però en algunes ocasions no ens aporta benestar, sinó tot el contrari. A vegades ens relacionem amb persones i l’amor és confús i ens inunda d’amargor. Amors tèrbols i distorsionats, en què pot arribar a existir el sofriment i el deteriorament personal, ja sigui en l’àmbit de la família, els amics o la parella. En referència a aquest últim, hi ha la creença molt extensa de l’amor romàntic, un mite alimentat per la fantasia molt explotada dels contes de prínceps i princeses, la literatura i les pel·lícules.
Afirmacions com “Trobar la mitja taronja” comporten molts problemes quan descobrim que la parella ideal no existeix. En aquest tipus de relacions s’amaga un amor insà i dependent, que exigeix atenció contínua i constants renúncies. La creença de l’amor romàntic es distingeix per la irracionalitat, la possessió, l’obsessió, la gelosia i la immaduresa. Poden portar la persona a la renúncia i l’allunyament del seu entorn més immediat, o a fer canvis personals per complaure l’altre, amb la creença que estimar és sinònim de perfecció.
Quan en aquestes relacions es produeix un trencament de parella, la pèrdua comporta un dol que es descriu com una experiència molt dolorosa i estressant, molt semblant a la de perdre un ésser estimat per mort. La diferència es troba en l’esperança de reconciliació, que evidentment en el dol per mort no es pot donar. Aquesta esperança complica molt el dol i produeix una gran inestabilitat emocional, difícil de canalitzar. La pèrdua pot ser demolidora a causa del fet que emocionalment el dol és incert, atès que malgrat que la persona hi és present, emocionalment està absent. A vegades podem arribar a parlar de dol patològic, té una simptomatologia de dolor extrem, ancorat a la desesperació, que no aconsegueix canalitzar ni acceptar. Un sentiment de fracàs i frustració, de soledat i buidor. Tots aquests símptomes ens poden portar a la depressió i, en casos més greus, fins i tot als pensaments o intents de suïcidi, pel dol insostenible que sent la persona.
Tot i que l’amor romàntic està socialment acceptat i legitimat, cal interferir en aquests dogmes de fe, per evitar mals majors que poden transformar-se en quadres clínics greus. Estimar no és súplica ni humiliació personal, no és tenir por, idealitzar, consentir, renunciar o creure que la parella ens salvaguardarà i ens complementarà. Tots aquests fets res tenen a veure amb estimar. Som éssers complets i únics i l’eix central de la nostra vida ha de ser el nostre respecte i el nostre amor propi per damunt de qualsevol relació, tant de parella com en altres formes d’amor.
Caldrà, doncs, posar consciència i restaurar les nostres creences, per veure què entenem per estimar. Un dol que demana temps i paciència per sentir la intensitat del dolor. Obrir els ulls a una nova realitat, ordenar i acceptar les emocions i pensaments que ressonen i afloren dins nostre. Un bon moment per acollir la tristesa, que ens ofereix una mirada íntima i sincera de nosaltres. Un temps per poder créixer a nivell personal, per estimar-nos, estimar i ser estimats amb plenitud, serenitat i lleialtat.
