Se’m posa la pell de gallina cada vegada que recordo el testimoni d’una dona que m’explicava que va haver de marxar del seu poble perquè va tenir un primer nuvi i, com que ho van deixar estar, cap altre xicot en va voler saber res: “havia estat ja d’un home”. Ella argumenta que amb aquell noi no havien fet res de res –durant els mesos que va durar el festeig, amb prou feines s’havien agafat de la mà i s’havien fet uns quants petons del tot innocents– i que havia decidit trencar-hi perquè era “un pèl violent”, però que tot i això, la gran majoria de la gent l’assenyalava a ella amb el dit i cada vegada que sorgia l’oportunitat algú li recordava què li esperava després “d’allò que havia passat”. La noia, que llavors era molt jove, no ho va poder ni ho va voler aguantar i de seguida que va tenir ocasió se’n va anar a servir a la gran ciutat. Ara bé, el més colpidor de tot és que la seva ha estat la primera de moltes històries reals que m’han anat arribant aquests darrers mesos i que tenen un mateix denominador comú: “què diran”.
Tot i que el “què diran” ha fet molt de mal, tant a homes com a dones, i que a més ha estat present en molts àmbits diferents, el cert és que, en essència, durant molts i molts anys ha resultat ser un excel·lent instrument de repressió per tal que les persones no s’atrevissin a anar més enllà. Si avui dia una cosa es té ben clara és que explorar nous universos pot dur a una evolució rica i satisfactòria, tant a nivell personal com professional, però, és clar, en un context en el que una part dels individus s’han dedicat a frustrar sistemàticament els somnis i les il·lusions dels altres o, fins i tot, a inventar mentides per tal de fer-ho, la transició cap a la llibertat de decisió i la consecució d’una millor qualitat de vida, a nivell cognitiu i emocional, ha esdevingut tremendament difícil i, de vegades, impossible.
De tota manera, com se m’ha fet notar més d’una vegada, el que més mal ha fet d’aquesta pràctica insana del “què n’opinaran obertament i sense cap mena de respecte els altres del que jo penso, faig o desitjo”, ha estat l’autocensura. És a dir, ni tan sols arribar a plantejar-se en la intimitat d’un mateix el que una experiència o una vivència podria arribar a aportar o a significar… per si de cas.
