Més enllà dels lògics interrogants sobre el paper més que dubtós de l’Estat, cal plantejar-nos serenament la pregunta que es feia l’educadora social de Ripoll, sobre les causes de la tragèdia. La responsabilitat, molt més difusa pel que fa a la ciutadania, és ben real entre els estaments polítics i financers: des de la guerra del Rif i el gaseig indiscriminat de la població, els repartiments colonials, Algèria, l’Iraq i el “trio de les Azores”, l’Afganistan, els estats petroliers, l’armament proporcionat per l’estat espanyol i finançat per bancs espanyols i catalans, el Qatar del Barça, “l’amistat” amb l’Aràbia Saudita, el silenci de molts…
La destresa esbiaixada d’un imam pot revifar el sediment col·lectiu creat per antigues grandeses, per la creença en la superioritat moral, pels sofriments, per la misèria, etc., i fanatitzar uns joves educats pacíficament a Catalunya. Els psicòlegs hi tenen molt a dir. Però, què hauríem de fer per trobar una sortida democràtica i, per tant, més humana, inclusiva i equilibrada socialment? Caldria un diagnòstic de la situació global i sospesar el caràcter i les distàncies entre els sectors oposats; que la màgia, l’interès i la netedat d’esperit d’ambdues parts portessin a més participació ciutadana en allò que ens és comú –municipi, escola, serveis, festes, reivindicacions… Ampliar el teixit i fer que el país sigui més de tots.
