Els partits, els polítics, les institucions i tots nosaltres hauríem de tenir un límit molt clar per actuar: cal respectar els drets humans.
És normal i comprensible que un partit que se senti enganyat per les promeses o compromisos no complerts per un altre partit vulgui mostrar-li obertament el seu enuig enfrontant-se amb qui li ha aixecat la camisa. Però els drets humans són també un límit per a aquesta reacció airada i contundent, però respectuosa amb aquests drets. Quant Junts va impedir l’admissió a tràmit parlamentari d’una proposició de llei que havia sortit de la societat civil, va trair el compromís d’abstenir-se que havia establert amb els impulsors de la proposició. Volien castigar al PSOE per no haver complert la paraula donada, i ells van fer el mateix.
Aquesta proposició de llei es referia a l’habitatge, una emergència per a moltes persones, i per tant pretenia pal·liar aquesta emergència. Una part important de la població no pot esperar que socialistes i Junts solucionin les seves discrepàncies donant preferència als seus càlculs polítics en lloc d’atendre els problemes de molts ciutadans. La proposta, possiblement, podia no ser la més adequada, però no es tractava d’aprovar-la o no, era únicament qüestió de deixar que iniciés el seu recorregut parlamentari, on es podrien introduir esmenes, fer acords transaccionals… i, en darrer terme, aleshores sí, mostrar el desacord en forma de vot negatiu. Així podien haver simulat que ho havien intentat fins al final.
Hi ha partits que ho aprofiten per fuetejar Junts, i obliden que quan van tenir el poder de governar tampoc van aportar res realment positiu al problema de trobar un lloc on viure d’acord amb els sous. Ara diuen que la solució és fer més i més habitatges públics, i quan manaven no van saber (voler?) que el parc públic passés al mercat lliure, ni es construís massivament l’habitatge públic que mancava.
Quan es viu una situació d’emergència, i la de l’habitatge ho és per a moltes persones, les solucions lentes maten. A llocs hi ha una necessitat bàsica insatisfeta d’un sostre, aquest sostre s’ha convertit en un bé de consum, de mercat, d’especulació.
Hi ha qui raona que si es limiten els lloguers desapareixeran molts pisos de l’oferta de mercat. Acceptar aquest plantejament em sembla admetre la cobdícia i l’especulació com un dret, i el dret que s’ha de protegir no és aquest, és un altre. L’objectiu de l’especulació immobiliària és els lloguers de temporada, els sindicats de llogaters els vigilen, i la negativa de Junts a admetre el text pot ser correcta pel que fa al fet que més que donar solució al problema el que fa és posar-hi un pedaç. Si no es modifica aquest pedaç, per a les persones catalanes escanyades per la llosa dels lloguers especulatius, hi ha aspectes de la proposta de llei que, en un futur, pesaran com un roda de molí.
