Em va impressionar l’article Tel als ulls que en aquestes mateixes pàgines publicava no fa gaire l’Agnès Esquirol: quina lucidesa, quina valentia i quanta veritat! El subscric de dalt a baix, no cal dir-ho, i dedico el meu espai mensual a glossar-lo i agrair-lo.
D’altra banda, no podia ser més oportú, per a mi, després de les consideracions dels meus tres articles sobre l’Encara depèn de mi? I tant, si depèn de mi! L’Agnès em reblava magistralment el clau (si és que jo no ho havia deixat prou clar).
Com costa, haver de criticar els propis companys de feina…!, però quina vergonya no ens hauria de fer, contemplar aquestes actituds que tant de mal ens fan –i tan fàcils com són d’erradicar… En els anys noranta, essent director de l’escola Estalella, vaig publicar un article criticant el servei de Correus de Vilafranca perquè la seva ineficàcia –tenien un carter de baixa i durant setmanes i setmanes no cobrien la seva feina– ens va fer perdre una subvenció del Departament d’Ensenyament, que ens havia enviat la documentació pertinent però descansava en algun prestatge de la carretera de Tarragona… Una companya mestra –no pas de la meva escola– em va dir que no li havia agradat, el que havia escrit, perquè “al capdavall, tots som treballadors i companys…”. I un rave!, vaig contestar-li. I ja us podeu imaginar els meus raonaments posteriors. No tothom treballa de la mateixa manera, suposo que estem d’acord. I no tothom té assumit l’abast del compromís en la seva feina. Denunciar-ho és difícil, però és, crec, l’actitud més honesta.
Probablement m’estic referint a mestres i professors que com a docents em donen quaranta voltes. Si fos així, però, encara entendria menys que bandegessin la transmissió del coneixement, de la cura i de l’amor envers un tresor monumental com és una llengua. I la llengua del país on vius.
N’explicaria moltes, de situacions que afegirien més arguments a la necessitat que tenim de salvar (sí, salvar) la nostra llengua entre tots. Tots. Més a Secundària que a Primària, això sí. Però com que no tinc gaire espai, m’estimo més transcriure tres fragments del dossier Planificació, codificació i estandardització de les llengües que Jordi Ginebra ha elaborat per a l’assignatura de la UOC que estic cursant:
“La subsistència d’un idioma no depèn del nombre de parlants sinó de la plenitud funcional d’aquest idioma al si d’una comunitat, és a dir, de la ‘necessitat’ d’aquest idioma per viure i treballar en una societat.”
“[…] la llatinització –o ritualització– de la llengua seria el cas, per exemple, d’una escola en què les classes s’impartissin sempre en la llengua que és objecte de normalització, i que en aquesta llengua es redactessin els documents oficials del centre i s’hi celebressin les reunions formals, però en la qual els alumnes, al pati, parlessin sempre un altre idioma, i també ho fessin els professors en les seves converses privades i en les reunions informals.”
“Les persones canvien conscientment de comportament quan el canvi és percebut com una cosa positiva.”
Més clar, l’aigua. Moltes gràcies, Agnès! Coratge i endavant, companyes i companys! Com deia Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible!
