Alguns documentals han donat imatges del salvament d’un naufragi. L’èpica, el dramatisme i la tragèdia es fan indestriables. El telespectador respira, alleugerit, quan veu que el risc i la generositat van salvant vides. En segon pla queden els desapareguts, l’estafa i l’abandó en què els ha deixat la màfia. Després, el drama continuarà amb la sola èpica dels protagonistes supervivents que es mouran sota el pla general d’un camp de refugiats, aparentment ordenat.
Una nota d’Amnistia parla de les condicions de vida en un camp de Grècia: ancians, dones embarassades i nadons que dormen a terra; la manca d’aigua, la brutícia que l’acompanya, on i amb què netejar la roba; les malalties cròniques sense medicaments, els discapacitats sense una atenció específica; els que pateixen distròfia muscular atrapats a la seva cadira… Els nens que ja fa un any que no van a escola. Anar al bany, un risc per a les dones; la convivència i la seva constant incertesa; les parets d’una tenda que deixen passar els crits i l’aire d’un descampat ple de gent; la calor, el fred, la gana… I l’ajuda que no dóna per més.
Un vídeo d’Amnistia (www.youtube.com/watch?v=1tHdfAcxJG0) mostra Mark Rutte, la Merkel i David Cameron navegant en un bot tot contemplant el salvament d’un grup d’emigrants. La banda sonora és com el xiular del qui es fa el distret. Ells tenen “raons d’Estat”, a fi de bé…, i tots una mirada que se’n vol anar. Tanmateix, l’ajuda està a l’abast, es pot veure i tocar. Només caldria obrir internet i els papers que arriben; pensar preguntar, col·laborar; o apuntar-se?
