És la dels anys 40. Va ser a partir dels deu anys quan les meves vivències es fan més sòlides, quan la meva ment arxiva clarament tants i tants successos que van acompanyar aquella meva i llunyana infantesa viscuda en una Vilanova de pocs habitants, quasi tots nadius. No obstant això, parlant i aprenent en un idioma estrany, l’oficial, imposat per decret. Recordo clarament els moros, darrere les reixes d’algunes cases, canviant el paper moneda acabat d’imprimir a Burgos per les peces de plata, de pesseta, de dues i de cinc, que s’havien pogut conservar; el racionament, en el qual anava inclòs un immenjable pa de blat de moro i unes mongetes “farcides” en molts casos, amb el complement de l’aigualida sopa que l’Auxili social repartia gratuïtament a la plaça de les Casernes.
Jo llavors era un nen que semblava predestinat a perdurar molt poc, malaltís, prim fins a la transparència i amb molt poca gana. La meva mare, només ella, ja que el meu pare va desaparèixer de la meva vida el gener del 39, feia tot el que podia i més per mi.
Un altre record entranyable és el de la meva estada durant tres anys als Escolapis, el pare “Rovelló”, el pare Pere, el pare Bosch, el pare rector, que ens va portar el cinema a l’escola, i més que tots ells el meu inoblidable pare Jaume Mestres Mestres, que em va ensenyar el que sé, que no és molt, perquè el batxillerat no estava a l’abast de les nostres possibilitats econòmiques. Ell va implantar el sistema de premiar amb vals les bones notes en la lectura, matemàtiques, història, etc., i alhora havies de pagar amb aquests mateixos vals les teves malifetes.
Fora de l’escola, altres records són la Falange, amb la qual, amb “gran esperit de sacrifici”, ens vam apuntar tots a les processons que durant anys van passar per sota del nostre balcó al carrer Correu. També tinc presents els carrers sense asfaltar, amb les passeres que permetien creuar sense mullar-se els dies de pluja i que estaven calculades perquè els carros hi passessin; l’home que anava darrere d’ells recollint els fems que l’animal anava dipositant a intervals regulars; el “noi de la son”, que, impedit de caminar, normalment feia el recorregut agafant-se darrere el carro, deixant-lo on volia canviar de direcció i, agafat a una reixa, esperar un nou carro, com qui espera l’autobús.
Els meus records donarien per a molt més, d’aquella dècada que vam passar de nens a homes, marcant el pas amb un fusell Màuser a l’espatlla. Vam tenir una infantesa diferent, irrepetible.
