La lectura de la novel·la sobre la recuperació de la memòria històrica i sobre els exilis (en aquest cas, el republicà espanyol de 1939 i el xilè de 1973), Com un record d’infantesa (1), m’ha fet caure la cara de vergonya, com a europeu i com a ésser humà, pel tracte que hem donat, i encara donem, als milers de refugiats que fugen de les guerres de Síria i l’Iraq, fonamentalment, i que només pretenen d’arribar a un indret on viure en pau.
M’ha fet caure la cara de vergonya perquè hi he trobat la descripció que la filla d’un exiliat de la guerra civil espanyola fa de l’arribada a Xile del seu pare, en un dels vaixells ja mític per a l’exili republicà, el Winnipeg, com també ho va ser el Florida. No em puc estar de reproduir el fragment esmentat, perquè pugueu relacionar-lo amb la rebuda que hem donat nosaltres als refugiats, a ple segle XXI i a Europa: tanques i més tanques, policia i exèrcit, càrregues amb gasos lacrimògens… Compareu les dues realitats, separades per gairebé un segle. Jo ho he fet i, com he dit i repeteixo, m’ha caigut la cara de vergonya: “El meu pare, Faustí Reig, de jove va ser membre d’una agrupació valencianista que va donar suport al Front Popular en les eleccions de 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil, l’agrupació va ser perseguida i mon pare va travessar els Pirineus i va ser conduït al camp de refugiats d’Argelers. Hi va viure en unes condicions duríssimes, infrahumanes. En aquell moment, el poeta Pablo Neruda era el cònsol de Xile a París i se sentia molt afectat pel patiment dels republicans. Va ser ell qui va convèncer el govern xilè per a asilar un nombre important de refugiats. Va llogar un vaixell, el Winnipeg, i va seleccionar 2.500 persones per embarcar-les en aquell llarg viatge des d’un port propet de Bordeus fins a Valparaíso. Mon pare fou un dels afortunats. Sempre contava com havia estat la rebuda: els xilens els tractaven com a herois, fins i tot els llençaven flors! El primer any, l’Estat xilè els va donar habitatge i feina. Allà va aprendre l’ofici d’impressor i més endavant va marxar a Santiago, on es va casar.” (p. 51) No hi calen comentaris, oi?
(1) Feliu Ventura. Com un record d’infantesa. Sembra llibres, Carcaixent, 2015. Il·lustracions de Daniel Olmo.