El segon tema que vaig tractar en la meva intervenció en el col·loqui fou si calia o no corregir les nombroses errades que la gent comet expressant-se en la nostra llengua.
Crec que sí, és clar. A part que com a professor de català m’he passat la vida corregint, que és el que ens pertoca –vaig aparèixer en un sermó de Carnestoltes de la meva escola, un any, en uns termes més o menys així: “Temps era temps hi havia Jaume I el Conqueridor […] aquí tenim Jaume I el Corregidor!”–; a part d’això, deia, mai no he tingut cap problema a l’hora de corregir el que em grinyola a l’orella. Ho he fet sempre amb educació i amb respecte, amb ànim pedagògic, i no he rebut mai cap estirabot per aquest motiu. Si alguna vegada he notat que algú arrufa el nas, no li torno a corregir mai més res, i en paus.
Aquest capteniment, sovint qualificat de purista –entenent purista cada cop més com un insult– no és pas cap negació del fet que la llengua evoluciona al ritme dels temps i, per tant, canvia. En el nostre cas, la immensa majoria d’incorreccions lèxiques o sintàctiques són sobretot castellanismes –per bé que darrerament cada cop hi ha més anglicismes– que no ens fan cap falta i que ens poden arribar a fer perdre, si no ho han fet ja, construccions tan genuïnes i tan importants com les hores del campanar –dos quarts de tres, no les dos i mitja, almenys en el català central– o els pronoms febles –especialment en i hi, dels quals aviat cantarem les absoltes, al pas que anem. Tinc molt clar què és el registre col·loquial i què és l’estàndard oral, però ara no parlo d’això: vull dir que la nostra vitalitat lingüística és una submissió sistemàtica i permanent al castellà.
Al Pau Vidal li va faltar temps per a tirar-se’m al coll. En honor a la veritat, és cert que jo el vaig provocar quan –precedint-lo en l’ús de la paraula– el vaig esmentar al·ludint a un dels seus llibres, Corregir mata, dient que “corregir no mata”; el que sí que mata, si de cas, és la mala educació (de qui corregeix amb poc tacte, amb mala bava, amb prepotència o amb ànim més ofensiu que no pas didàctic). No és el meu cas ni allò que propugno.
La immensa majoria de la gent, quan els corregeixes, diuen gràcies. N’hi ha que diuen perdona i tot… Això segon no ho accepto; jo no haig de perdonar ningú de res. En canvi, trobo molt bonic i molt productiu que qui és corregit ho consideri un favor.
L’altre dia eren a Vilafranca els de la lloable campanya “Hola! Soc la Queta! Provem-ho en català”. Hi vaig passar en un moment que l’estand estava tancat i hi havia una nota que deia: “Estem a la Rambla de Sant Francesc avui i demà. Hi estem de deu del matí fins a dos del migdia i de tres a sis i mitja de la tarda.” Ho vaig enviar immediatament al CNLP.
Alabat sia Déu! Que tingueu tots molt bon Nadal!
