El tercer posicionament que vaig exposar en la sessió de la qual fa tres mesos que us parlo fou que una hipotètica República catalana –és a dir, un estat normal– contribuiria molt a la defensa, la normalització i la millora de la qualitat de la nostra llengua.
Ho vaig fer perquè –tal com vaig explicar allà– encara no he sentit cap especialista en la qüestió que afirmés que, efectivament, la independència ens ajudaria en aquesta altra lluita, la qual, òbviament, quedaria pendent. He anat pràcticament a tots els actes sobre l’ús de la llengua que s’han fet a Vilafranca i, a pregunta directa meva o a preguntes d’altres assistents, mai no he sentit una resposta afirmativa sobre aquesta possibilitat. No la va donar ni la malaurada Carme Junyent, que, com alguna altra persona, posava el cas irlandès com a exemple.
Sense conèixer bé el cas irlandès ni cap dels altres de semblants, em pregunto si el pes específic de la llengua de cadascun d’aquests llocs es pot comparar amb el que té la nostra dins la formació de la consciència nacional. I em contesto que, clarament, la resposta és que no. Per això, reitero, no entenc aquestes respostes obtingudes per part dels especialistes.
Com a simple relació –no tinc més espai–, no em negareu que una Catalunya independent:
– Podria aplicar a discreció la immersió lingüística i abolir tota imposició de percentatge de castellà a l’escola.
– Podria normalitzar la presència i l’ús del català en l’administració de justícia.
– Podria dedicar a la llengua tota la protecció i promoció que es mereix i que necessita en qualsevol dels altres àmbits socials.
– Faria –farà, probablement, gràcies a Déu i a les necessitats electorals– que la nostra llengua fos oficial a la Unió Europea. I al Parlament espanyol, al qual aleshores ja podríem dir-los que con su pan se lo coman.
– Asseguraria que mai més cap autoritat –ni cap pixatinters– no pogués obligar un catalanoparlant a canviar de llengua al seu propi país.
– Podria legislar –i fer complir, no com la comèdia actual– perquè la retolació comercial i l’etiquetatge en català de tots els productes fos total, universal i permanent.
– Faria que totes les empreses de serveis tinguessin les seves webs en català per defecte (no com ara, que no tan sols són en castellà sinó que, a més, per petit que sigui el teu moviment –consulta des d’un altre ordinador, des d’un altre navegador, des d’un altre mòbil…– et torni a saltar al castellà i vinga, tornem-hi, que no ha estat res. Sense dir noms, proveu-ho, per exemple, a CaixaBank i a BancSabadell, proveu-ho…).
– Evitar cap altra imposició de cap altra mena de cap altra persona.
– Afegiu aquí les altres que se us acudeixin…
Que actualment el govern només faci el que fa no és exclusivament culpa seva, perquè moltes iniciatives que pren han de comptar amb el consens, el beneplàcit de qui les ha d’aplicar. Imposar-ne l’acompliment a cop de garrot seria contraproduent, perquè ja coneixem la resposta reaccionària implícita (Estamos en España, ¿Qué pone en tu DNI?, etc.), problema que fent entrar el clau per la cabota només agreujaríem. Ara, un cop fóssim un país normal…
