En el marc d’un taller d’estimulació cognitiva i emocional en el qual es reflexionava sobre els tombs que pot arribar a fer la vida, un dels participants va prendre la paraula i va explicar que, des del seu punt de vista, això dels canvis vitals tenia moltes similituds amb el que passa quan una persona es trenca el fèmur: els metges no sempre s’atreveixen a determinar si s’ha trencat l’os i, com a conseqüència, la persona ha caigut, o bé que el pacient ha perdut per un instant l’equilibri i, com a resultat de la caiguda, s’ha produït una fractura. En el cas dels canvis –argumentava aquest assistent– tampoc se sap ben bé si et passen i després l’inconscient els reprodueix en forma d’inquietud, o bé els veus a venir i és llavors que t’inquietes perquè saps o intueixes que irremeiablement es faran realitat.
Un cop plantejada la similitud, molts dels presents es van animar a compartir la seva experiència en relació als estats anímics que havien experimentat en època de girs personals, professionals, familiars, geogràfics… i, en general, van tendir a expressar allò que van sentir emocionalment: abisme, por, inseguretat, oportunitats, pessigolles, il·lusió, nervis, expectació, desordre, ansietat…
Arribats a aquest punt algú assenyalà que podria ser interessant fixar la mirada en el fet que la majoria de tombs, un cop han esdevingut, es poden relativitzar i, per tant, veure’n els aspectes positius o, com a mínim, reconèixer que, d’una manera o altra, han suposat un aprenentatge. I potser és per això, s’argumentava, que arriba un moment en què les persones hauríem de començar a sentir-nos immunitzades pel que fa als canvis. Tot i reconèixer que aquesta seria una molt bona opció, la majoria dels presents van reiterar sentir-se sacsejats una i una altra vegada per l’aparició dels canvis a la seva vida.
Al final, uns i altres van acabar dissertant en relació a dues possibles reflexions. Mentre una versava sobre la possibilitat que el secret de tot plegat consistís a, des de la més absoluta naturalitat, exposar-se tant als canvis que la vida acabés esdevenint un canvi continu; l’altra es basava en entendre i acceptar que la vida és en si mateixa un continu de canvis que il·lusòriament intentem eludir.
