L’advocació a aquest sant és universal a tota l’Europa mediterrània. En memòria seva se celebra una de les festes més importants del calendari d’hivern, festivitat que sens dubte actua de pont entre Nadal i les carnestoltes. A Mallorca canten: “Sant Antoni és un sant gros / afectat de sobrassada. / Va espenyar d’una galtada / ses barres de sant Ambròs”.
Certament, Antoni era gran, un rellevant protagonista de la cultura cristiana. Aquest gegant bonhomiós, d’hàbit i bastó de caminant, que presideix la parròquia principal de Vilanova, no és un personatge qualsevol, ben al contrari, va ser un dels pares refundadors del cristianisme (s. III i IV), el nou sistema religiós, social i polític amb vocació universal que naixeria un cop anorreada l’última temptativa de salvar el vell politeisme del món clàssic per l’emperador Julià. L’Antoni real participà de forma decidida en una de les més cruentes lluites internes del cristianisme donant suport a la tesi del seu amic Atanasi (biògraf d’Antoni), en la reprovació de l’arrianisme. Tan cruenta fou la lluita en què participaven ambdues personalitats del nou cristianisme, Arri i Atanasi, que per desprestigiar aquest últim arribaren a acusar-lo de furt i d’homicidi. En aquesta funció d’amic dels amics, hem de saber veure també Antoni com un home compromès amb els problemes que agitaven el seu món: la concreció d’un sistema nou religiós, social i polític, que hauria de durar (en la seva concepció global) pràcticament fins al renaixement europeu. Coneixem la llegendeta catalana de sant Antoni, la del porquet, la qual ja us l’hauran contat més d’una vegada. Però aquesta només és una de tantes de les que es generaren al voltant d’Antoni durant l’edat mitjana, rondalles espectaculars replenes d’éssers malignes i concupiscents. Sabem pels seus biògrafs que Antoni, de família culta, abandonà la llar i repartí els seus béns entre els pobres. Que havia nascut prop de l’actual ciutat egípcia d’Ihnasyat el Medinat, prop del Caire. Que lliure de terrenals obstacles emprengué una vida ascètica. La necessitat de recolliment el portà a refugiar-se a la imposant Vall dels Reis, l’antiga necròpoli dels faraons. Allí, en una de les grutes/tomba, Antoni lluità contra les fantasmagories que proporciona l’ascesi: desvaris que devien néixer del coneixement que ell, culte com era, posseïa dels vells déus egipcis. La narrativa medieval transformà la imaginació inflamada en assalts demoníacs i engendres infernals. Conten aquests relats que va arribar a haver-hi tants anacoretes ocupant les arcanes tombes egípcies, que Satan hagué de queixar-se’n, ja que aquell desert era reconegut a tot l’Orient Mitjà com l’àmbit natural dels diables; i ara sobreeixia d’espellifats eremites.
