M’ho preguntava fa uns dies una amiga que ha obert una galeria d’art al carrer de Sant Pere més Alt de Barcelona: “I també es feien sopars al carrer?”. Parlàvem de la festa de Sant Pere, patró dels pescadors i d’aquest barri de la ciutat. Ella, per promocionar la galeria, vol participar en les activitats festives del barri. La meva resposta va ser: “Sí, jo recordo que els de casa, per Sant Pere −a Vilanova−, armats amb un farcell i plats que havia cuinat la mare, ens arribàvem a la platja (aleshores ja hi havia les roques de l’incipient moll actual) i ens instal·làvem tan còmodament com era possible per sopar a la fresca. Davant del Pòsit nou muntaven un petit envelat on l’orquestra feia ballar (i suar) el personal jove. També hi havia uns cavallets i altres parades de fira on s’exhibien i venien joguines elementals (trompetes i timbals de llauna, sobretot) i altres endimaris per a regalar”. “Però aquests sopars, qui els organitzava?”. “Ah, aquests sopars no els organitzava ningú en concret, cada família hi concorria si li abellia, amb la seva pròpia intendència; ho organitzava el costum”. “Avui, però −interrompia l’amiga−, si no ho organitza algú, no es faria, oi?”. “Doncs no, em sembla que no; el costum, avui, ha perdut capacitat de convocatòria”.
També recordo les lluminàries: alguns carrers penjaven llums de banda a banda i garlandes verdes (de mata o boix) per celebrar el sant patró dels pescadors, i per extensió de tot Baix-a-Mar. Amb lluminàries també se celebraven altres festivitats, sobretot de barri, a Sant Joan, pels volts de l’ermita d’Enveja, o a la Geltrú per Santa Maria. Fa temps que a la Geltrú van recuperar el sopar a la fresca, a l’antiga, o sigui que l’organitzen els veïns del carrer i la intendència va a càrrec seu.
Tot això venia del perquè l’amiga del carrer de Sant Pere més Alt de Barcelona m’havia demanat que li parlés de la festa en honor al sant calb, perquè a Sant Pere, suposo que ja us n’heu adonat, sempre el pinten o figuren amb una pronunciada calvície. Venia, doncs, d’aquesta pregunta sobre la qüestió, també d’haver llegit un paràgraf del Quadern gris de Josep Pla on es descriuen aquests sopars a la fresca: “A la tarda, la Riera i bona part de la platja eren plenes de carros de pagès, amb la tenda. Els pagesos venien a rentar-se els peus, a banyar els animals i a sopar a la fresca. Sota el rutilant vent de garbí, que feia voleiar les coses, l’espectacle era superb…”. Jo hi afegeixo que l’espectacle dels sopars a les roques (del moll) del dia de Sant Pere de Vilanova, segurament no eren tan pintorescos com els que narra Pla, però asseguro que en el meu imaginari han deixat una empremta que tira cap a l’esplendidesa, sobretot en l’educació del gust per la festa i pels menjars de festa.
