Dins el periple de la paternitat, aquest curs he descobert el P3. L’inici de l’escola com a tal, més enllà de l’escola bressol, i l’inici de l’escola pública. Sabem que és el primer any i que els problemes creixeran amb el nen. Aquest pas va acompanyat de tot un vocabulari que segurament els iniciats coneixereu i que els no iniciats pensareu que parlo una llengua inventada: acollides, canguratges, festes de lliure designació, conciliació, menú i menjador, espai de migdia, Consell Escolar, reunió de l’AFI… són conceptes que incorpores i que directament passen a formar part de la majoria de converses que tens amb la teva parella. Algunes per adonar-te senzillament que són autèntiques utopies (la conciliació, per exemple); altres per provocar converses eternes que difícilment podran tenir una sortida consensuada i satisfactòria. L’escola i tot el que comporta passa a ser una evolució de les converses que versaven sobre l’evolució del nen.
Però al dia a dia habitual s’hi ha sumat l’AFI. L’associació de famílies d’infants. Abans APA, després AMPA, posteriorment AFA i, en el nostre cas, AFI. I amb això hem descobert que l’escola pública té tants flancs que el voluntariat dels pares i l’esforç dels progenitors per organitzar i mobilitzar és una pota bàsica de la comunitat. Les ganes de participar, d’ajudar, ens han portat a formar part de l’equip que intenta tirar endavant la gestió de les activitats extraescolars, del menjador, que busca dinamitzar amb festes i que té la sensació que el correu electrònic privat se li satura més que no pas el professional.
Res nou, res que segurament no passessin els nostres pares, res que segurament no hagin passat tants presidents, secretaris i vocals d’AMPA abnegats que participen de la vida de la comunitat educativa. Les hores invertides són una bogeria, la feina que es fa a vegades és més professional que la de moltes empreses, i com a paga l’únic que es rep massa vegades és la queixa dels que consideren que no se’ls dona un servei prou bo o que consideren que no es dona una resposta exacta al seu problema concret. Perquè a vegades ser comunitat és cedir, dedicar hores, donar una part d’un mateix per fer alguna cosa més grossa.
Des d’aquí el petit homenatge a tots ells que ara organitzen festes de fi de curs mentre planifiquen un nou any o pensen en el casal d’estiu. Perquè l’escola s’atura, però molts cops aquests grups continuen amb aquesta fina xarxa que ajuda a fer més gran i millor les nostres comunitats.
