Irromp al calendari el mes de setembre i, com a mínim en el meu cas, el període corresponent a vacances d’estiu arriba definitivament a la fi. Lluny d’estar trista o abatuda, estic contenta per tot allò viscut. No sento recança pel fet de tornar a la feina sinó que –més aviat al contrari– em fa molta il·lusió emprendre un nou curs. Quan treballes per projectes, acostumes a clausurar les etapes professionals coincidint amb el final del trimestre o bé del curs escolar i, per tant, aquest any –novament– he tancat una sèrie de portes com a professional per tal de poder obrir-ne de noves o bé anar una mica més enllà en les que ja estaven mig obertes.
Es tracta d’un context que, encara que molt interioritzat, continua sent engrescador i, així, cada juny se m’omple l’estómac de papallones i el cap de neguit, tot imaginant què m’oferirà aquesta nova etapa que necessàriament implica renúncies, però que ben segur serà font d’experiències innovadores en molts aspectes. D’alguna manera, sento com si cada juliol i agost visqués una espècie de metamorfosi que té per objectiu culminar el seu procés al mes de setembre.
Finalment, m’agrada pensar que aquest bullit d’emocions i inquietuds que presideixen aquests mesos calorosos influeixen positivament en la posada en pràctica d’aquest nou curs i que, per tant, el fan més efectiu, atractiu i interessant, tant per a mi com per als que reben el fruit del meu treball.
