La dissolució de l’Associació Casa de la Festa de Vilanova és la fi d’una entitat amb divuit anys d’història, i la confirmació que, en l’àmbit local, hi ha un problema de fons que es repeteix molt sovint. Es tracta de la dificultat de fer realitat projectes nascuts de la iniciativa ciutadana, fins i tot quan aquests responen a necessitats culturals evidents i àmpliament compartides.
Durant gairebé dues dècades, aquesta associació ha mantingut viva una idea senzilla, però molt potent. Dotar Vilanova i la Geltrú d’un espai estable per explicar, preservar i difondre el seu calendari festiu. La Casa de la Festa havia de ser un punt de trobada, un centre pedagògic i un aparador del teixit cultural de la ciutat. Però el projecte ha quedat encallat entre propostes que no han tirat mai endavant i una manca de concreció institucional que ha acabat esgotant els seus impulsors.
Però el que veritablement hauria de preocupar-nos no és només la desaparició de l’entitat, sinó el missatge que, amb aquest fet, s’envia al conjunt de la ciutadania: “No convé posar tots els ous a la mateixa cistella”.
Les ciutats i els pobles no es construeixen només des dels despatxos. Es construeixen, sobretot, des de la iniciativa col·lectiva, des de les entitats i des del voluntariat. Sense aquest teixit associatiu, la vida comunitària s’empobreix i la cultura esdevé més fràgil. Per això, quan un projecte com el de la Casa de la Festa s’esvaeix, tots hi perdem. Perdem un espai que hauria pogut reforçar la identitat local, però també perdem capital social, experiència, energia i confiança. I recuperar això és molt més difícil.
Les administracions han d’entendre que el suport als projectes ciutadans no pot quedar en no res. Cal compromís, calendaris i decisions. Però també és important que la ciutadania persisteixi, teixeixi aliances i exigeixi que aquestes iniciatives no caiguin en l’oblit.
Potser encara hi ha marge –per poc que sigui– perquè la Casa de la Festa no sigui només una oportunitat perduda. Passi el que passi, el que és imprescindible és que deixem de normalitzar que els projectes col·lectius es poden esvair amb el temps.
