El passat 20 de desembre veia la llum Desnazificant (HFMN), primera referència discogràfica d’Inadaptats en vint anys. El quintet vilafranquí va ser a finals dels anys 90 i principis dels 2000 una referència ineludible del punk-rock català més combatiu i reivindicatiu. Després d’uns anys d’activitat intermitent, han entrat de nou a l’estudi per facturar una altra entrega que està a l’altura dels seus clàssics i que demostra que, tot i el pas dels anys, el grup no ha baixat revolucions.
Des de La Fura ens citem amb el cantant de la formació, Àlex Vendrell, en un cèntric bar de Vilafranca perquè ens posi al dia de tot el referent a aquest tornada, alhora que repassem l’actual context d’involució i regressió que viu occident. Junt amb Vendrell, els membres actuals d’Inadaptats són els guitarres Trashoo i Txuta, el bateria Xavi Cholbi i el baixista Rodrigo Sarubbi, substitut del fundador Xavi Pérez Bull.
Primer disc d’estudi en 20 anys d’Inadaptats i, no ser vosaltres, però jo crec que ara mateix era més necessària que mai la vostra tornada.
De fet, és una de les coses que ens va empènyer a fer-ho. Nosaltres sempre ens hem declarat un col·lectiu político-cultural i, en el moment actual, tant dins el món del rock, com en la política, després del desencís de l’1 d’octubre, crèiem que calia recuperar una veu amb un discurs polític dins del panorama musical català. Si a Catalunya no hi ha grups de música polítics després del què ha passat, és per pensar-s’ho.
Avanç de la ultradreta i els populismes, una esquerra desorientada, immigrants morint al Mediterrani, masclisme a l’alça… Està pitjor el món ara que als anys noranta?
A veure, al món en global estan passant coses. Als anys 90 havia caigut la Unió Soviètica i s’havia quedat un món unipolar, era el que Fukuyama anomenava com “la fi de la història”. Però ara podem veure brots com la segona descolonització que hi ha a l’Àfrica, els BRICS que comencen a fer un contrapoder a l’hegemonia occidental i del dòlar… A nivell global estan passant coses, tot i que hi ha un moment molt crític d’amenaça nuclear, que ja la teníem quan van néixer els grups de la nostra generació. En el context d’occident, sí que estem molt més fotuts, perquè hi ha l’autocensura, les pèrdues en seguretat social, educació o el dret a l’habitatge… Han aconseguit la individualització al màxim extrem, com ja preveiem que passaria. I sobretot tenim una esquerra totalment desorientada, que nosaltres denominem com l’esquerra de l’OTAN, perquè no surt ningú d’aquell marc. En aquest sentit, penso que estem perduts. Però alhora sí que tenim més eines a les nostres mans com les xarxes socials que, tot i que de moment s’estan fent servir per reprimir-nos, si som capaços d’usar-les organitzadament, es pot trobar una alternativa al sistema actual.
Per què creieu que una part de la classe obrera de les societats occidentals s’està deixant seduir pels cants de sirena dels populismes i la ultradreta?
De fet, sempre ha sigut així. Bertolt Brecht ja deia que l’extrema dreta era la cara histèrica del capitalisme. Són les seves tropes de xoc, i el seu lloc de batalla són els barris obrers i la classe obrera. Aquí s’ha combinat un populisme no contestat, amb la manca d’un discurs radical i clar de l’esquerra, que pogués fer de contrafort. El que realment aglutina els vots de la ultradreta occidental és el descontent davant d’un sistema capitalista i d’unes elits, un descontentament totalment manipulat, però quan no aconsegueixes que la gent cognitivament pugui entendre les notícies i la realitat, els deixes al servei dels que creuen que són els més antisistema. I sobretot, això ens fa treure els colors a l’esquerra occidental, perquè som incapaços de presentar un discurs radicalment alternatiu a les bestieses que ens toquen viure.
Qui són els nazis del segle XXI que cal “desnazificar”?
Nosaltres creiem que els nazis no han marxat mai, sempre han estat allà. Hem tingut dirigents de l’OTAN amb passat nazi, o a l’Estat espanyol, dirigents amb passat feixista. És una gent que no ha desaparegut, només ha canviat de jaqueta i s’ha camuflat de demòcrata. “Desnazificar” és treure aquesta gent dels llocs de poder, i ideològicament canviar aquesta visió euro-centrista que ens fa veure el món des d’una perspectiva nazi, amb superioritat.
“No apartaré la mirada” posa la vista en el genocidi del poble palestí. Una cançó que traspua ràbia, però també esperança de cara al seu futur.
Sí, sempre, sempre. Hem de creure en la humanitat i que la raó acabarà sortint. La història de la humanitat és la història de la lluita de classes i hem vist com en molts llocs del món hem avançat. Per això hem de tenir esperança en una causa tan clara i tan justa com la palestina, perquè en cas contrari, significaria que ens aboquem a un món que té els dies comptats, un món feixista i bel·licista que passa per sobre dels drets humans.
A “Tot depèn de tu” s’entreveu una crítica a la societat del fet de treballar de dilluns a divendres, i sortir de festa al cap de setmana, en un bucle infinit.
Sí, hi ha ironia i molta mala llet. Volíem fer una autocrítica com a classe treballadora, perquè caiem en aquest bucle que anem retroalimentant. Per això apel·lem a la consciència, a la necessitat d’organitzar-nos i que tot no sigui “me’n vaig de festa per tenir la força justa per tornar el dilluns a la feina”.
Després del que ha passat els últims anys, trobeu a faltar a Catalunya més presència de formacions compromeses que no ho basin en tot en la música lúdico-festiva?
No vull ser un conspiranoic, però tot va una mica lligat. Sembla que actualment el que toca és que tot sigui blanc, que no ens moguem massa i que, si ens mobilitzem, sigui amb un lliri a la mà com a molt. Per això és normal que es doni més difusió a uns discursos musicals, literaris o periodístics concrets, que acaben tenint molt més ressò i apaguen els discursos més coherents. Penso que és la música del sistema.
Inadaptats sempre heu fet bandera de la lluita violenta com a mitjà d’autodefensa i enfocat a uns objectius. Els últims anys hem vist molts casos d’artistes reivindicatius que han estat objecte de boicots o, fins i tot, han acabat a la presó, com Pablo Hasél. Us ha condicionat això a l’hora de fer el nou disc?
Nosaltres no hem volgut caure mai en l’autocensura, però el nostre pensament és que un soldat viu val per dues batalles. No ens hem volgut cremar a lo bonze, que també és una opció política. Creiem que, si no t’agafen, millor. Realment les coses han canviat cap a pitjor en aquest aspecte, ja que als anys noranta estava més normalitzada la llibertat d’expressió. En aquell moment era inimaginable que algú pogués anar a la presó per mostrar alguna expressió en una cançó, un poema o una pel·lícula. Ara, això ha canviat molt i tu has d’intentar surfejar, però ells, si volen anar per tu, s’inventaran el que sigui. Casos com el de Pablo Hasél són molt evidents. És un cap de turc que serveix per avisar que ningú es passi de la línia. Després hi ha l’altra censura, que és la de no donar-te veu. Inadaptats hem tingut molt poc ressò mediàtic sempre, quan als concerts arrossegàvem molta gent. Però mai hem volgut claudicar, sempre diem el que creiem, i el que fem és adaptar la forma a la realitat que ens trobem. No tenim esperit de màrtirs.
Què ens podeu explicar de la gravació del disc?
El disc l’hem gravat a casa, entre els estudis del Trashoo i del Cholbi i hem intentat que fos molt espontani. Volíem recuperar aquella bogeria dels Inadaptats que ens diferenciés una mica del que hem fet amb Eina, on tot era més mastegat i més produït. L’hem gravat en un període de temps molt llarg, d’uns sis mesos, però el que buscàvem era trobar aquesta essència més directa i espontània del punk.
Heu notat un canvi del públic que ve als vostres concerts?
De fet, l’essència de fer un nou disc ha vingut per aquí. Quan vam tornar, primer la idea era fer un concert a l’any per tornar-nos a trobar la gent de la nostra generació i que vingués la gent jove que tingués curiositat, com una feina de record històric. Quan això ho has fet tres anys, ja no té molt de sentit, no et pots quedar en la nostàlgia contínua. Com que vam veure que als últims concerts venia molta gent jove, vam pensar que havíem de fer un disc encaminat al moment actual i als joves d’ara, no per ser el seu referent, perquè no tenim la seva edat, però sí per veure si aquest disc podia ser part de la seva història musical, oferint una altra manera de plantejar-se la música.
Creus que la música punk pot mantenir la vigència per la gent jove que busca alguna cosa diferent?
El punk és una etiqueta que es va posar en un moment històric de molta transcendència generacional a Anglaterra, amb la Thatcher, però abans ja hi havia hagut el garatge o, encara més enrere, per exemple, a la mitologia xinesa, el Rei Mico, que era algú que destrossava tot el temple per començar de nou. Sempre hi ha un moment que s’ha de donar un cop de puny sobre la taula i dir “prou”. I per mi, aquesta actitud és el punk, més que un estil musical molt encasellat. Això sempre hi serà, perquè és una forma de regenerar-nos, i és la raó per la qual sempre he cregut que el punk, si no és ara, en poc temps tornarà a sortir.
Què n’espereu d’aquesta segona etapa del grup?
La intenció és anar totalment pas a pas. La idea inicial era fer un concert per trobar-nos tots, però la reacció de la gent ens va sorprendre. No esperàvem vendre totes les entrades de Razzmatazz en quatre dies, que haguéssim d’anunciar una segona data, i que les tornéssim a vendre totes… No esperàvem aquest ressò i aquesta il·lusió de gent que venia de molts llocs diferents, com Andalusia, Portugal, Alemanya… Tot això ens va portar a voler fer una mica més, però sempre tocant de peus a terra. Ara no ens tirarem a la carretera, perquè ja ens ha passat tota la força de la joventut. Volem seguir fent coses, sempre que siguin de qualitat i amb unes condicions concretes, que ens ho passem bé. Perquè no és només fer cançons noves, hi ha una feina darrere de promoció i de picar pedra, i nosaltres ja no tenim el temps que teníem. Per això ens plantegem les coses any a any.
