Feia temps que tenia previst de dedicar un d’aquests articlets a l’ús dels verbs ser i estar. És una qüestió molt complexa –si volem seguir la normativa al peu de la lletra–, però miraré de donar quatre instruccions precises i senzilles perquè qui les llegeixi en pugui fer un ús, si no perfecte, almenys correcte en la majoria de casos; aquest és el propòsit general d’aquestes Coses de llengua, que avui arriben, mal comptades, al primer mig centenar.
La primera instrucció –que, simplificant molt les coses, podria ser l’única– és la del títol. Si poseu ser en lloc de estar (o estar en lloc de ser) en qualsevol frase que us faci dubtar, deixeu-vos portar pel sentit comú, per la intuïció, per la llengua que sentíeu parlar als vostres pares i avis… o per la que us soni millor. I us passarà això que diu el títol.
En general, el verb ser es fa servir quan no ens interessa cap referència temporal, és a dir, quan allò que diem és així i serà sempre així, o bé no ens importa gens acotar un període de temps concret a aquell estat a què ens referim. En canvi, quan fem servir estar fem al·lusió –conscientment o no– a una característica que sabem que durarà un temps determinat. Vegem-ho amb exemples. Diem està malalt, perquè implícitament tenim clar que un dia o altre és curarà. Però direm és un malalt terminal, perquè, encara que sabem que no serà així gaire temps, no volem fer cap mena d’èmfasi en el quan, sinó tan sols en el com.
Semblantment, direm la meva germana és rossa, és un xicot alegre, el temps és variable… perquè si volguéssim referir-nos a alguna qualitat passatgera diríem, per exemple, la meva germana està massa prima, amb aquella notícia el xicot estava alegre, avui està ennuvolat… Òbviament, aleshores parlaríem de la meva germana, que ara està així però potser s’engreixarà, d’un xicot que en determinats moments tenia alegria, d’un dia en què hi havia núvols…
Un dels camps en què aquesta distribució és popularment més errònia és el del menjar i el beure, que sempre és bo (o dolent); mai no està bo. Aquestes patates són boníssimes, el vi que ens van servir era imbevible, els macarrons de l’àvia són riquíssims, que bona que és, aquesta verdura!… Aquí, si hi poseu estar, probablement us sonarà tot bé, perquè la cosa ja està molt viciada i corrompuda, però hi podem dir ser? Doncs fem-ho! A més, com que es tracta de menjar i beure…
Un dia que jo estava (aquí sí: estava, veieu?) amb tres mestres de la meva escola, com que una d’elles m’insistia que no ho veia clar: Així, el menjar sempre és bo… doncs mai no podem dir que una cosa està bona? Em va sortir de l’ànima contestar-li: Tu estàs bona…! (passant del que es diu, correctament, de l’estat de salut al que es diu, abusivament, de l’efecte estètic que una persona causa). Avui potser m’enjudiciarien, per dir una cosa així (amb tot això de l’“assetjament sexual”), però us puc assegurar que totes tres van riure força…
I, deixant entendre que un pot fer broma forçant excepcionalment la llengua, els va quedar molt clar. Bon Nadal!
Coses del catanyol…