Contemplem el tràfec de la vida amunt i avall mentre els records s’amunteguen polsegosos al cor i tot el que t’envolta és un munt de pensaments i emocions que no pots compartir amb ningú. És una estranya sensació de buit, la vida ha perdut aquell batec i una sensació de foscor t’acompanya cada dia en obrir els ulls, amb la certesa que aquella obscuritat durarà molt temps. Enyorem aquella persona, la seva absència física ens fa mal, però també trobem a faltar tot el seu univers particular, tot allò que simbolitzava per a nosaltres.
A casa hi ha silenci i soledat, i quan la ment es nega a fluir amb la vida, de cop i volta i sense avisar, sorgeix la tristesa i es fa present l’enyorança. És aleshores quan tots els records nítids i clars tornen sense ordre ni pietat a rebregar-nos el cor.
Tot sembla igual, però res és el mateix. La nostra societat marca el ritme i els temps de dol. Una part important d’aquesta solitud té a veure amb la por a la mort. Sembla que parlar-ne sigui de mala educació, un mal presagi que l’atraurà abans d’hora, o bé simplement una qüestió de mal gust. No ens agrada i per això intentem amagar-la.
No s’accepta bé la tristesa, ni les llàgrimes gaire prolongades en el temps. A causa d’això, l’entorn més immediat, amb la millor voluntat, es veu obligat a estirar la persona cap a aquesta presumpta normalitat que ha perdut. Amb aquesta creença es va establint un buit en què cadascú individualment troba espais aïllats per plorar i expressar el seu dolor.
Amb tot plegat contribuïm a la cronificació del dol, al silenci i a la soledat emocional, i el cor s’encongeix davant el dolor i la ferida emocional i sagna sense consol perquè no pot expressar-se i treballar el dol.
Cal adonar-se que justament el seu estat reparador i reconstituent són aquelles emocions que se li neguen; la tristesa, les llàgrimes, parlar-ne… Hem de donar-nos permís per plorar i deixar plorar els altres, poder parlar del difunt i del que va passar, tantes vegades com calgui.
Per comprendre i abraçar l’altre sempre ens cal respecte, comprensió i un cor obert. Quan compartim la pena es fa més suportable que si ho fem en soledat.
El dolor sana quan s’abraça, quan s’integra, quan s’acompanya, quan no es jutja, quan es permet… El dolor se sana amb presència i amor, posant llum i consciència. Pas a pas… i amb el procés natural i cíclic de la vida anirà aflorant una saviesa interior que ens aproparà a diferents experiències per sanar-nos i transformar-nos, des de la pròpia vida.
