Amazon va apujar els preus dels productes bàsics durant la covid. Mentre pintàvem que “Tot anirà bé”, Jeff Bezos seguia augmentant els beneficis i seguia sent l’home més ric del món. La pandèmia ha posat al descobert les costures d’una societat individualista i el problema d’un capitalisme més preocupat per la supervivència de les accions que per les vides humanes. Perquè, a més a més, per salvar els resultats de les grans empreses hem vist com se sacrifiquen vides, com importa entre res i gens la cosa petita, personal, privada.
Moltes economies familiars s’han vist arrasades pels tancaments, la pandèmia ha arrasat negocis i estalvis de molta gent, i el sistema de seguretat que és l’Estat s’ha demostrat ineficient.
Per sort, la pandèmia també ha tret el millor de la gent: la solidaritat i els sistemes d’ajuda mútua autoorganitzats han estat exemplars però passatgers. Molta d’aquella solidaritat s’ha anat esborrant quan convertíem en normals coses que abans no ho eren. El malestar s’ha anat canalitzant i la resposta fàcil fa temps que sabem com actua: és la ultradreta, la xenofòbia i assenyalar la diferència per trobar un culpable. És Vox o el Front Nacional, el feixisme, vaja.
Cal aturar aquesta sortida fàcil. La manera d’aturar la ultradreta és amb més solidaritat, fent que la unió faci la força i trobant la manera d’organitzar-se. La recepta és coneguda i es pot trobar molt ben explicada en el magnífic How propaganda works. How fascim works, de Jason Stanley, aquí traduït com Fatxa. Els sindicats. Sí, la resposta és empoderar i compartir l’esforç dels treballadors. Perquè un sindicat és una manera d’organitzar-se que permet millorar la vida de tothom i lluitar contra l’abús i l’explotació.
No és casual que els pares polítics de la desregulació i d’aquest capitalisme sense fre que eren Thatcher i Reagan, el primer que fessin fos lluitar contra els sindicats. Com tampoc ho és que les grans multinacionals assassinin sindicalistes en països com Colòmbia. Fan nosa perquè reivindiquen drets i els impedeixen avançar en el seu programa de beneficis il·limitats per a empreses i carregats massa vegades sobre les espatlles dels treballadors.
La crítica és necessària, el malestar és inevitable, però cal buscar sortides que poden ser més lentes, però no han d’oblidar ningú. Cal buscar sortir de la crisi sense abandonar novament una part de la societat, com va passar amb la crisi del 2008. I això implica organitzar-se i lluitar.
