Socorrista ofegat

El servei de salvament i socorrisme es va començar a desplegar l’1 de juny a la majoria de les platges del país. Algunes, però, ja disposaven d’aquest servei al mes de maig, i altres no el posaran en marxa fins a finals de juny. Un ball de dates que, pel gremi, “no té cap mena de sentit”, ja que la temporada de platges comença abans i acaba més tard del primer de juny.

L’expert en seguretat aquàtica, Ramsés Martí, ho atribueix a “un afer econòmic”: “Tot i que el servei és responsabilitat directa dels ajuntaments, en la majoria dels casos s’externalitza, la qual cosa fa que els contractes siguin poc flexibles i no depenguin de l’afluència a les platges”. El vilanoví és conscient que el servei ha de tenir un inici i un final, però creu que s’hauria d’allargar tenint en compte “totes les activitats que es duen a terme a la platja fora de la temporada d’estiu”. L’any passat, de fet, Protecció Civil va registrar deu persones mortes en el bany a les platges abans de l’inici de la campanya d’estiu, que es va acabar tancant amb més d’una vintena d’ofegats. En total, entre el 15 de juny i el 15 de setembre, es van registrar 17 víctimes a les platges i 7 més en piscines.

Martí es mostra molt crític amb aquestes dades perquè “només es tenen en compte els ofegaments que acaben en mort”, i remarca que “hi ha moltes intervencions a l’aigua que no es registren”. El Sistema d’Emergències Mèdiques va atendre l’estiu de l’any passat 153 persones per ofegament a platges, rius, piscines i embassaments, de les quals el 87% van ser ateses, estabilitzades i traslladades a un centre hospitalari. L’expert reivindica que el nombre d’ofegaments hauria de ser “zero” i que per aconseguir-ho cal millorar les condicions laborals dels professionals.

Ramsés Martí té un bagatge molt ample del sector. Hi ha treballat, de fet, des dels setze anys, i ha vist com la precarietat laboral ha anat degradant el sistema de vigilància a les platges. Per l’expert, el servei té actualment moltes carències, però la principal és “la desconnexió” dels ajuntaments amb la seva gestió. “L’administració coneix millor com es gestionen les guinguetes que no pas la seguretat de les vides humanes a les platges”, lamenta Martí, que insisteix en la necessitat urgent que els ajuntaments prenguin les regnes del servei. “No podem deixar la gestió del servei en mans d’empreses privades que guanyen un concurs en què els diners passen per davant de la qualitat”, afegeix.

Un altre dels problemes és la manca d’eines dels professionals. Per Martí, el servei de salvament i socorrisme s’està desenvolupant en condicions que són “molt millorables”, amb torres de vigilància inadequades, equips de comunicació obsolets, i un llarg etcètera. També destaca la manca d’una normativa estatal o provincial que indiqui com s’han de vigilar les platges, la qual cosa fa que moltes vegades els ajuntaments hagin de treballar a cegues.

Pel que fa a la formació dels socorristes, l’especialista creu que també hi ha certes mancances en aquest aspecte: “El problema és que quan acabes de formar-te, mai no se’t requereix cap reciclatge”. Això ha fet, diu, que l’ofici s’hagi anat desprestigiant amb el pas dels anys. “En altres països, on treballen amb molts menys mitjans, la concepció del socorrista és molt diferent; estan molt ben valorats i el respecten moltíssim”, explica.

Per acabar, el vilanoví creu que l’administració hauria de fer valdre més la feina dels socorristes, siguin propis o externs. La manera d’aconseguir-ho és, segons Martí, presentant en societat els professionals que treballaran a les platges durant l’estiu, i vestir-los amb l’escut de l’ajuntament de torn al pit. “Si no ho fan és per tenir un tallafoc; és una cosa molt política”, critica.

Per protegir la població i prevenir possibles ofegaments, cal que aquesta estigui ben informada dels riscos que hi ha a les platges. Una màxima que, per Martí, també és responsabilitat directa de l’administració local. “Els ajuntaments han de fer més campanyes de sensibilització per atacar l’ofegament”, apunta.

La majoria de les imprudències comeses pels banyistes són per desconeixement, diu Ramsés Martí, si bé admet que quan es tracta d’adolescents també hi ha un component d’incivisme. “Moltes persones creuen que quan hi ha bandera verda a la platja no hi ha perill d’ofegament, però el que realment vol dir és que no hi ha cap risc afegit als que ja existeixen, i que pots ofegar-te igualment”, detalla. Martí ho atribueix a un “problema psicosocial i d’infoxicació”, i fa una crida a l’administració pública perquè impulsi noves campanyes enfocades als perfils més vulnerables i, en concret, a les persones majors de seixanta-cinc anys. Segons l’especialista, aquestes són les víctimes més difícils de detectar perquè el seu comportament no respon al d’un ofegament. “És un ofegament silenciós, que en molts casos és provocat per una patologia prèvia”, diu Martí. Un altre col·lectiu vulnerable són els nens petits, tot i que en aquests casos l’ofegament es produeix gairebé sempre per una manca de vigilància.

En aquest sentit, l’expert en seguretat aquàtica aconsella banyar-se sempre a espais que estiguin vigilats, i anar a les hores que hi són. També recomana no anar sol a la platja i que si hi anem, fem servir algun estri de flotació quan ens fiquem a l’aigua. Tot i que les platges del Penedès són tranquil·les i de poca profunditat, Martí recorda que “qualsevol làmina d’aigua pot ser perillosa”. “Si un nen o una persona gran cau de bocaterrosa i té poques habilitats per posar-se dret, broncoaspirarà i s’ofegarà”, sentencia.

Un altre consell bàsic és fer cas a les normes de seguretat, tant a platges com a piscines. En el cas de piscines privades, Martí insisteix a fer una seguretat “activa”, és a dir, evitar que els més petits hi tinguin accés. Per descomptat, recomana que l’infant estigui vigilat per un adult capaç de treure’l de l’aigua; no pels avis ni germans grans.

Com et vas fer socorrista?

Soc fruit de la sèrie de televisió Los vigilantes de la playa. Quan tenia setze anys es va estrenar la primera temporada de la sèrie i vaig quedar fascinadíssim. A més, va coincidir amb l’estiu que iniciava el voluntariat amb la Creu Roja, fent tasques de salvament i socorrisme a les platges. A partir d’aquí vaig començar la meva formació i un procés que m’ha portat fins aquí. La temporalitat del sector em va obligar a redirigir la meva activitat cap a l’emergència mèdica, però sense deixar de fer formacions de salvament i socorrisme i donant un cop de mà puntual a les platges. La meva experiència ha fet que comenci –per casualitat o no– una tasca de reivindicació dels drets laborals dels professionals.

Ja fa temps que ets a primera fila defensant les millores del gremi.

Soc una pedra a la sabata de tots. Defenso els socorristes quan han de treballar en condicions indignes, però quan no fan bé la seva feina també ho dic. Per això no m’he vinculat mai a cap empresa ni a cap associació professional. Tinc la meva opinió, formo socorristes i si hi ha una mala praxi, la denuncio.

Si tinguessis l’oportunitat de fer-ho, com organitzaries el servei de salvament?

Tenir un servei perfecte és molt difícil, però és cert que hi ha algunes tecles que s’han de tocar perquè això soni bé. Caldria estandarditzar, en primer lloc, la normativa. Això ens permetria, per exemple, identificar els socorristes a qualsevol platja del país perquè tots anirien vestits iguals, com si fossin un agent de la Policia Local. Un simple uniforme incrementaria l’autoritat moral dels socorristes i empoderaria la seva figura. Després, hi ha d’haver més coherència quan parlem de salaris, horaris, protocols, etcètera. I, sobretot, que els ajuntaments tinguin clar que són els responsables del que passa a la platja, tot i que externalitzin el servei. El primer que han de fer és vincular el servei als departaments de Protecció Civil o Seguretat Ciutadana, no a Espai públic o Salut.

Trobes a faltar la sorra?

Sí, però portaria molt malament totes les mancances que tenim. A tothom li agrada treballar en bones condicions. És cert que la majoria dels socorristes hi arribem per vocació, de manera que si estàs motivat, les mancances les pots portar una mica millor. Però quan tens una certa edat, no. Trobo a faltar el fet d’estar vigilant.

Quin és el rescat que recordes més sovint?

Curiosament, recordo els que no han anat bé. Recordo el cas d’un noi que va desaparèixer a una platja de Barcelona. Vam estar fins que el sol es van pondre buscant-lo. Recordo la sensació de rebre l’alerta, quan estava nedant a l’aigua i veia que no hi era. Recordo capbussar-m’hi, la fatiga, la família angoixada, la incomprensió de la gent –que ràpidament ens va acusar de no haver fet bé la nostra feina–… El noi va aparèixer mort l’endemà.

…

L’ofegament és una situació molt dramàtica, sigui quina sigui l’edat de la víctima. Però quan es tracta de gent jove, encara és més colpidor. Abans podies fer de socorrista amb setze anys, però la responsabilitat que implica aquesta feina va fer que això canviés, i ara has de ser major d’edat per vigilar les platges. Quan fas de socorrista, has de tenir molt clar que estaràs a càrrec de la seguretat de la gent, i que sempre se t’exigirà una bona praxi. Per això estic tan implicat en aquest tema i soc tan incisiu en la necessitat de millorar les condicions laborals dels treballadors a les platges.