S’ha trencat un vincle important, has perdut algú que t’estimes molt i el teu cor està ferit, la ment se t’ennuvola d’emocions fosques i grises i els teus valors han saltat pels aires. L’art de viure, ara suposa un desafiament. És aleshores quan entrarem en un procés de dolor aclaparador que ens obligarà a endinsar-nos en un viatge emocionalment molt exigent, de sofriment o d’aprenentatge. El dolor serà el mateix, tant en una opció com en l’altra; l’únic que canviarà serà la manera com sostindrem el dolor, de quins mitjans disposarem i la nostra actitud. El dolor no el podem evitar i és necessari sentir-lo, plorar-lo i esgotar-lo en cada un dels porus de la nostra pell.
Però amb haver viscut una tragèdia traumàtica i haver sentit dolor no n’hi ha prou per aprendre. A vegades la persona no pot gestionar el dolor, es torna opressiu i insuportable, la persona queda ofegada en una immensa pena i amargor que modifica l’estructura del seu jo i del seu entorn, començant un camí de sofriment que no pot gestionar adequadament. Aquest procés de sofriment és rebuig i conflicte i és aquesta resistència a l’acceptació la que causa una càrrega extra de dolor afegit, que bloqueja i impedeix avançar. El sofriment és resignació, és la falta d’acceptació de l’inevitable. És viu i es reviu sempre compadint-se i negant una realitat que no es pot canviar; per tant, la persona no troba alternatives, està paralitzada per la por, la desesperança i només pot sobreviure.
L’absència de qui estimem i enyorem inevitablement altera tot el nostre món tal com el coneixem, però també ens ofereix una oportunitat activa de creixement, reconstrucció i transformació. A poc a poc, anem aprenent a conviure amb el dolor, a l’abric dels records i l’amor. L’aprenentatge ve de la mà de la resiliència, de la recerca interior per trobar els mecanismes propis per a l’adaptació a una nova realitat, per valorar quina és la importància de les coses i les persones, per determinar com volem viure la vida i cercar el nostre propòsit a partir d’ara.
També ens convida a filosofar, a esbrinar altres qüestions i preguntes. Ens planteja canvis en la nostra visió del món, de la vida i de la mort, fins i tot canvis d’actitud molt radicals, com ara canvis de feina, de ciutat, de relacions, amb la voluntat de redirigir la vida, que potser el dol ha precipitat. En definitiva, l’acceptació de profundes lliçons de vida amagades en el transcurs de la desolació i la tristesa que anomenem dol.
A mi m’agrada pensar que la persona estimada que ha mort ens ofereix un últim present. Un oferiment d’agraïment ple d’amor, per tot el que has hagut de passar i tot el dolor que has hagut de sostenir, en forma d’aprenentatge. Cada pas que fas en el procés de dol sense sofriment es converteix en un camí de creixement personal. Cultiva l’actitud de viure el present, opta per una postura d’acceptació i aprenentatge, atès que és considerada com l’adaptació activa i transformadora a una vida plena, potser amb dolor, però sense sofriment.
