Començar una frase amb un infinitiu és correcte en aquest tipus de contextos: Menjar bé és imprescindible per a gaudir de bona salut. Fer exercici físic és altament recomanable. Treballar massa no ho és gens, en canvi. Fumar perjudica greument la salut. Fer tard és un vici cada vegada més estès…
Ara bé, cada vegada se senten més sovint oracions començades amb un infinitiu que no ho són pas, de correctes, perquè comporten la supressió d’un altre verb –no en infinitiu– que no és prescindible. Per exemple (us les dono amb una possible solució a continuació):
Per acabar, dir-vos que… / Per acabar, només ens queda dir-vos que…
Res, agrair la vostra presència… / Res, agraïm la vostra presència…
Hola, demanar-te si l’èxit d’aquest grup… / Hola, voldria demanar-te si l’èxit d’aquest grup… (17-2-2019).
Bona tarda. En primer lloc, agrair la presència dels síndics d’altres poblacions… / En primer lloc, vull agrair la presència… (18-2-2019).
Destacar de nou allò que us deia d’anar més enllà / Hem de destacar de nou allò que us deia… (18-2-2019).
Dir-li també, senyor alcalde, que…/ Vull dir-li també, senyor alcalde, que… (18-2-2019).
Recordar-vos també que dissabte vinent fem la pròxima sortida. / Cal recordar-vos també que dissabte…
Hi poso algunes dates, que són reals, perquè us adoneu que no cal que me n’inventi cap, que d’exemples en sentim a doll, i cada dia més. Els qui em conegueu també veureu, pels contextos, que ho són clarament, d’autèntics, de reals.
I no parlem de castellanismes, en aquesta ocasió, sinó de relaxació oral, d’empobriment mandrós tant de la nostra primera llengua com de la segona. Una tertuliana de Catalunya Ràdio, el tercer dia del judici, deia: Yo, sobre Junqueras, comentar que me ha parecido… / Yo, sobre Junqueras, quiero comentar que me ha parecido…
Quan festejava, la meva dona, que és vilanovina, va intentar d’introduir-me en el joc de cartes de la botifarra, dita també manilla. No me’n vaig sortir, perquè soc molt dolent en els jocs de taula. Però ho vaig intentar. Ara, la pressió a què estava sotmès era considerable, perquè jugava amb veterans i, a més, darrere nostre sempre hi havia els qui s’ho miraven, alguns dels quals no s’estaven de comentar en veu alta els errors que cometia: Apa, què fots, ara…! Però per què tires això? Ja es veu, que és de Vilafranca, aquest, ja… I altres floretes així.
Una vegada vaig obrir una mà tirant un cavall. Encara no havia caigut a la taula, que m’etziben: Sortida de cavall, sortida d’animal!
Pel que recordo i pel que he consultat, la sortida de cavall és una sortida poc recomanable, ja que, si sortim de cavall, el jugador de la nostra dreta pot tirar el rei, el nostre company l’as, i l’altre dels contraris la manilla, amb la qual cosa s’ha fet una jugada de 15 punts per a l’equip contrari. Únicament s’acceptaria aquesta sortida si nosaltres tenim l’as i així volem que salti la manilla per salvar la nostra carta.
D’aprendre’n, no me’n vaig sortir. A veure si amb aquest article aconsegueixo que alguns de vosaltres deixeu de cometre aquesta sortida…
