Quan els esdeveniments ens agafen per sorpresa, difícilment en podem fer una gestió que ens ajudi a viure’ls millor. Ara bé, si ja els vèiem a venir, és més probable que no ens trobin tan desprevinguts. I a hores d’ara ja sabem, com adverteixen experts procedents de diferents disciplines, que quan ens toparem amb la realitat imperant, un cop la pandèmia quedi enrere, hi haurà un sacseig individual i com a societat, tant físic com emocional.
És per això que he estat pensant en la conveniència d’idear i desenvolupar sotracs creatius i desenfadats que ens vagin descol·locant i traient de la nostra zona de confort, a mi i a les persones amb les quals treballo i em relaciono. Així, quan la presa de contacte amb l’herència de la covid arribi, tots o totes nosaltres ja ens haurem familiaritzat amb els daltabaixos. I sigui quina sigui la incidència de prendre consciència de què ha ocorregut durant aquest temps i de què preval com a conseqüència de totes aquelles mesures que s’han anat prenent, probablement comptarem amb eines i recursos que ens poden ajudar a transitar-ho el millor possible.
De fet, els efectes del que suposa l’aposta per aquest tipus d’iniciatives per, d’alguna manera, sortir de la comoditat de la rutina, ja comencen a ser un fet palpable i ens estan fent reflexionar. En primer lloc, perquè hi ha força predisposició entre les persones a les quals proposo el repte –tot i que una mica a contracor al començament, tot s’ha de dir. En segon lloc, perquè el resultat derivat dels nostres particulars sotracs està sent enriquidor i sorprenent, més que no pas desconcertant. I en tercer lloc, perquè l’univers és així, i cada dia que passa vaig passant a ser jo la que rep tota mena de propostes de sotracs per part d’aquells que m’envolten.
Ja se sap: l’efecte dòmino.
