Les onades van canviant de to, d’un verd clar, amb espurneigs, amb clapes més fosques. Entremig, la terra humida de les rengles. És el mar de vinyes que jeu, que remoreja, als peus del Montmell. Costa de conèixer on s’acaba el bosc i comença la vinya, però la penombra dels pins n’indica límits. La tarda de juny va passant, pausada. Acostumats a ser ran de platja, a barrejar-nos amb la calor, a seguir el rellent de l’estiu, es fa estrany mirar terra endins, Penedès interior. Boscos que es refan d’incendis llunyans i que pugen selvàtics, sense traves, amagant marges. I la feina tenaç d’homes, cuidant camps, fruiters, oliveres, vinyars. L’hora teixeix calma i convida a girar-nos per sentir el Penedès més endinsat.
