El primer llibre de Jesús Castillo (Vilafranca del Penedès, 1972), Llums de far i converses de barana… (Neopàtria, 2021), és un conjunt de més de 120 relats breus (cap no té més de dues pàgines), escrits en una prosa molt rica, molt metafòrica i, en molts moments, molt poètica. Al pròleg, el mateix Jesús ja ens diu: “I així pretenc que siguin els relats, llampegades feridores, colpidores, de curt abast en la lectura i de certa transcendència en el seu recorregut.” (p. 237). Uns relats, estructurats en set blocs o apartats, que protagonitza el “farer”, com l’anomena el Jesús, un personatge que es fa faroner “per alliberar-me, no per recloure’m.” (p. 237), que en bona part podem considerar un alter ego de l’autor i que ens apareix carregat de dubtes, de necessitat de trobar-se a ell mateix, d’estimar i de ser estimat…, i que és definit amb tota cruesa en la conversa entre dos “personatges” que són fonamentals per a ell i als quals dedica dues de les set parts esmentades: la barana del far i l’escultura de la nena anomenada Elna. El veuen així: “És un egocèntric i un narcisista (…). Li agrada donar mil tombs a les coses, oi? (…) És un romàntic… És un enamoradís empedreït i maldestre. No és pas dolent…” (p. 369-370). Aquests “personatges”, de tant pes en el conjunt de l’obra, permeten al farer de conversar amb ell mateix, de posar ordre als seus pensaments, emocions, dubtes… I són una veritable troballa, basada en un recurs literari tan comú com la personificació: la barana parla amb el farer, hi raona, hi discuteix i fins i tot s’hi enfronta; l’escultura de l’Elna, una nena que porta una corda entortolligada al cos, obra de l’escultora Teresa Riba (p. 358), permet al farer de reflexionar sobre els lligams físics i mentals, tan importants en la vida del protagonista, però també en la majoria dels humans.
Hi ha una altra protagonista indiscutible, l’Ella/ Tu que és la causa dels amors i desamors del farer i, doncs, de la majoria dels seus dubtes, incerteses…; i que tant pot ser una com moltes, tot i que, com s’apunta als quinze textos inspirats en el Llibre d’Amic i Amat, sembla que en el fons tots els Tus/ Elles es poden resumir en una, això sí, innominada. El conjunt de relats, però, va més enllà d’una sèrie de reflexions, de vegades elucubracions, sobre les relacions amoroses o la busca del Jo. L’autor també ens ofereix petites píndoles, gairebé com qui no diu la cosa, sobre altres aspectes del que ens fa diferents de la resta d’animals: la memòria i el record (p. 344); la presa de decisions (p. 364); l’autoestima (p. 378); la importància de l’escriptura, de vegades com a teràpia (p. 340 i altres) i dels silencis (p. 249 i altres); etc.
Tot plegat ha fet que m’hi enganxés, que així que acabava un relat ja tingués ganes de llegir-ne un altre. Només hi he trobat a faltar una cosa: una bona correcció, sobretot morfosintàctica, però també lèxica i tipogràfica.
