A hores d’ara la meva mare encara està commocionada. Ara fa uns dies la seva germana gran, la meva tieta, li va dir que per estar com està preferia morir. La germana petita se’n fa creus que la gran –sempre tan assenyada i com cal– digui aquestes bestieses. A mi em sembla que la tieta Teresa –una dona dolça i tan empàtica amb tothom– té dret a desitjar deixar aquest món si ja no troba res que li faci prou il·lusió com per quedar-s’hi una estona més.
La vida de la tieta ha estat farcida de tot tipus de moments: extraordinaris, molt bons, bons, no tan bons, normals, dolents, no tan dolents, molt dolents i duríssims. Només pel fet de tenir l’edat que té, li va tocar viure els estralls d’una guerra i d’una postguerra; moments històrics terribles als quals s’han d’afegir les vivències pròpies i intransferibles de qualsevol persona. I, a més, a tot això s’hi ha de sumar el fet d’haver exercit de cuidadora d’una persona dependent durant trenta anys.
Ara diu que se sent profundament cansada. L’edat, el clima d’allà on viu, el desgast propi d’un jovent que va treballar fins a l’esgotament i sense les condicions adequades, les vivències, les circumstàncies –les habituals i les especialment adverses–… han anat minvant la seva salut, el seu estat d’ànim –moderant la seva alegria i el seu gust per les coses boniques– i la seva capacitat de ser útil. Admet que té la sort de comptar amb tota una xarxa de persones que l’estimen –és besàvia reincident des de ja fa anys– i de poder encara gaudir del caliu que amb esforç i il·lusió ha anat creant al seu voltant, però sent que aquests al·licients ja no l’omplen com abans.
Després d’uns mesos de no coincidir, ara fa pocs dies ens vam poder veure. Em vaig trobar una iaia venerable en comptes de la tieta. Una dona encorbada, adolorida, vençuda, trista i amb serioses dificultats per valdre’s per si mateixa. El seu estat em va impactar i, per això, quan més tard la meva mare em va comentar que la seva germana havia expressat el seu desig de no continuar vivint, ho vaig entendre com una bona forma de desfogar-se i com una manera d’acceptar i, per tant, d’avançar millor i més serenament cap a una cita inexorable.
