L’any nou, que ja hem estrenat fa algunes setmanes, ens va arreplegar immersos en una ingènua fúria contra l’any anterior: “Ves-te’n, 2020”, “Adeu i no tornis, 2020”, “Mai més, 2020”, i coses per l’estil. El pobre 2021, de moment, no ha rebut tantes invectives: és l’any de la vacuna; és l’any en què, segurament, veurem alguna sortida al túnel de la pandèmia. És l’any en què haurem de prendre paciència i consciència. És l’any en què haurem de sobreviure a la tercera onada –i qui sap si a la quarta– després d’haver travessat la primera i la segona… Quantes vides, quantes persones, quants anhels i esperances haurem deixat pel camí? És dur d’haver d’enfrontar-se, així de cop i volta, a la consciència de la pròpia fragilitat. Ho deia el meu fill gran: “Vas pensant que ets Superman, i tot d’una agafes febre”.
La febre, que abans marcava la frontera entre anar o no a treballar o a l’escola –quantes vegades, en la infantesa, hauríem pagat per un parell de decimetes i poder quedar-nos a casa–, és ara la marca entre poder seguir fent la teva o convertir-te en possible víctima de la covid-19, és a dir, alarma, confinament, incertesa. La fragilitat truca a la porta. Encara que, certament, la fragilitat sempre existeix, però ens acostumem a viure sense ni pensar-hi. Recordo quan em van fer la primera amniocentesi; descartada la síndrome de Down, li vaig dir a la infermera del ginecòleg: “Ara sí que em quedo tranquil·la!”. Em va aigualir la festa: “Ui, doncs almenys hi ha 300 coses més que encara podrien passar”. Sí, però jo no pensava patir per 300 coses més. Tampoc ara. Si donem negatiu en covid…, no ens posarem a patir per les altres coses, encara que ens estigui esperant qualsevol altra malura, o un accident de trànsit, o la palmera que ens pot caure al damunt del cap! És clar, hem de viure.
I per viure amb tranquil·litat, la millor recepta segueix essent la cultura. La literatura, la música, l’art ens diuen que tot passa i que tot queda, que tot té el seu ritme, el seu principi i el seu final. L’altre dia, a l’inefable Facebook, en Màrius Serra publicava una fotografia de la tercera edició –en tres mesos– de la seva versió moderna del Tirant lo Blanc. “A la teva salut, Joanot”, ho titulava. Quan el pessimisme ens ofega, quan ja no n’hi ha prou amb tot el que ens està passant, sinó que hi afegim, de collita pròpia, el pessimisme històric del tot està perdut, ja no es llegeix en català, la literatura clàssica no interessa ningú, a la llista dels més venuts s’enfila un best-seller medieval. Joanot Martorell, el 1465, feia que Tirant lo Blanc derrotés els ocupants i Constantinoble seguís en mans de l’Imperi Grec, al revés del que havia passat el 1435, trenta anys enrere. Al públic li va agradar la idea de poder canviar el curs de la història, ni que fos en la ficció. I ens segueix agradant, vulguis que no…
