Dia rere dia constatem les lleis inexorables de la natura; com ens decanten a l’escepticisme de la ment en contrast amb ell “tot està per fer i tot és possible”, que diria Martí Pol.
La resposta d’Europa és gasiva i disgregada davant la tragèdia dels migrants, però és generosa la tasca dels qui com “Open Arms” no accepten sotmetre’s al fat, de les institucions, o de les corporacions econòmiques o dels qui estan per una majoria que els defensi quatre engrunes de benestar.
Som testimonis de la tossuderia generosa, a l’Alt Penedès, d’omplir de llaços grocs els carrers defensant presos polítics innocents, però també de dels qui destrueixen llaços en favor d’aquell qui els lloga.
Les notícies ens han mostrat la brutalitat de “La manada” -un nom amb ressò d’instints desbocats- i la resposta indignada de la societat amb una taula de valors radicalment oposada.
Des de molts forats –mitjans oficials o no- arriben secrecions que criden al silenci, a l’oblit, a l’insult o al “seny” acomodatici. Per sort, contemplen la tasca honesta del reportatge realitzat sobre el l’assalt al Departament d’Economia i a la CUP que manté clares les raons de la dignitat i la memòria col·lectiva.
La llista podria allargar-se fins als confins de la mateixa vida. Sempre, però, ens ve a rebre l’alternativa de donar un cop de vida a la vida, si volem mantenir-nos propers al que està per fer per avançar al que és possible. El problema és com afinar la perspectiva i la voluntat.
Immigrants, llaços grocs, “manades” de tot pelatge, l’assalt a la Generalitat, el compromís amb la pròpia existència…; cal una resposta ben neta per mantenir vigorós el bé més preuat: l’amor a la vida. Campanyes de solidaritat; llaços grocs al carrer, o al balcó si cal; la contradicció del sexe i la consideració de la persona; la construcció del país, perquè ens ho demana l’energia que ens fa viure i que es desprèn d’aquell Bé, amb majúscula o sense, que busquem.
