El Jordi Llavina es queixava –en el seu “Dietari” d’El 3 de Vuit– que es va embastardint, la llengua, com s’ha embordeït, el català… i es referia, sobretot, a l’ús indegut del verb ficar.
Aprofito els seus mateixos exemples, ben corrents en qualsevol aula i en qualsevol lloc (i cada dia en proporció més elevada): Què hi fica, a la pissarra? Fiqui’s a la cua, senyora. S’ha ficat nerviós només de veure’l. Em ficaràs dues baguets? Abans de l’edat, hi hauria de ficar el nom, en aquest formulari. Ha ficat cara de no entendre-hi res.
L’ús correcte de ficar (= posar dins de) és tan senzill que encara sobta més, que el vici sigui tan estès i continuï creixent. Ens podem ficar el dit al nas, per bé que sigui de mala educació (perquè és dins el nas). Podem ficar una cosa dins el calaix. Fins i tot en sentit figurat, ens podem ficar on no ens demanen (perquè és dins allà on no ens demanen). Però a la pissarra no hi ha cap forat, ni cap cavitat, on puguem ficar res. Ni en una cua, ni en un formulari… Quan algú diu allò de les baguets no vol dir si me les ficaràs dins la bossa, posem per cas, sinó si me les posaràs, si me les vendràs. I, en fi, posar-se nerviós i fer cara de…
Sempre que diem ficar podem dir posar, però no sempre que diem posar podem dir ficar (només quan es tracta de posar dins de). Ves si n’és, de senzill… ¿Algú s’imagina, en castellà, expressions com ara ¿Qué mete, en la pizarra? Métase en la cola, señora… Se ha metido nervioso. ¿Me meterás dos baguetes? Antes de la edad debería meter el nombre. Ha metido cara de no entender nada…?
De fet, però, l’objectiu d’aquest article és més aviat un altre. Aquest ús indegut és tan fàcil, de corregir, que ja he dit que sobta que no ens en sortim. Us explicaré què vam fer, el meu germà Ricard i jo, un estiu, a Altafulla, cansats de sentir com tants membres de la nostra família queien en el mal vici de ficar més coses del compte. Els vam escarnir, sistemàticament, fent servir expressions encara més descarades –i fins i tot impossibles– amb aquest error. Per exemple: Desfica’t d’aquí, que fas nosa…! No fiquis el volum de la tele tan alt. Si no ens fiquem d’acord aviat no ens en sortirem… A quina hora t’has ficat el despertador? Fica’m la sal, si et plau. Encara es ficarà a ploure…
L’impacte que creaven aquestes barbaritats nostres –que, modèstia a part, tenim molt de prestigi lingüístic, a casa– va contribuir a erradicar la plaga de manera tan efectiva que va sorprendre la pròpia empresa. Us ho asseguro.
Fiqueu-vos-ho al cap: tot està per fer i tot és possible…
