Una solitud massa sorollosa és un clàssic emblemàtic del segle XX, del txec B. Hbral (advocat, premsador de paper, maquinista de tren, escriptor…). Aquesta és la impactant història de Hant’a, un premsador de paper que queda atrapat en la bellesa dels llibres que ha de destruir, i salvant-los esdevindrà erudit: “Malgrat jo mateix m’he convertit en un savi”.
En una vida grisa i cruel, la literatura és la palanca vers el coneixement, i l’habilitat de contrastar realitat i literatura converteix l’obra en una dura anàlisi de la seva societat. I ho fa des de la devastació i la catàstrofe presentades amb una bellesa exquisida. La galeria de personatges, profundament treballada, amarats de senzillesa i saviesa, colpeix fortament el lector (les gitanes, el professor de filosofia, la Marieta, l’escolanet fascinat per l’aviació… o bé les rates, les mosques del lloc de treball, al servei de la imatge de la lletjor, enfront de la saviesa i la llum dels llibres).
L’acompanyen poetes emblemàtics de la poesia txeca, els romàntics alemanys com Hölderlin, filòsofs com Schopenhauer, Nietzsche…, artistes com Leonardo, Pollock, Gauguin, Van Gogh (“la meva feina és una matança d’innocents”), com va pintar Brueghel, diu Hant’a. La seva vida aïllada fa d’ell un personatge pregon, íntim, intens i també desgraciat, marginat, alcohòlic (la cervesa, una altra protagonista) que passa de la contemplació de la Via Làctia a les clavegueres de Praga, i va analitzant aspectes com les religions, l’amor, els records d’infantesa i un passat que se li mor a les mans. La nova brigada socialista, que el substituirà a la feina, serà la imatge dels joves ignorants, que veuen llet, sucs de fruita i van de vacances a Grècia mentre ignoren la cultura clàssica.
El contrast que domina al llarg de l’obra és el de mort / vida i llum / foscor, que van teixint un univers petit, per denunciar l’univers gran i macabre de la postguerra i l’Europa comunista. Se sent infeliçment feliç, en la seva insociable sociabilitat kantiana.
La tècnica és acuradíssima: utilitza la primera persona per sacsejar la comoditat del lector, que es trobarà amb un món culte i diferent. La descripció minuciosa del lloc de treball neguiteja, però la tendresa i la poesia amb què es descriu fan que tot s’ompli d’una aura especial, al costat d’una atmosfera inquietant. Sovint es val de repeticions de frases com “Fa trenta-cinc anys que treballo amb paper vell”, per crear bellesa i incomoditat.
