Trenta poemes, d’Elisabeth Bishop (1911-1979), és la primera antologia en català de la seva obra poètica! La traducció l’ha feta Jaume C. Pons Alorda, aquest poeta, crític i escriptor que he de dir que està on fire, pel que fa a la traducció dels clàssics en literatura anglesa al català, i tant de bo que això es mantingui, així el país s’omple de normalitat, en aquests dies difícils es necessita una mica d’esperança.
L’obra per mi té un plus, que és una edició bilingüe, i us permetrà gaudir de la mètrica i el perfeccionisme dels versos d’aquesta reconeguda escriptora, amb premis com el Pulitzer (1956), entre molts altres. Gaudireu de la selecció acurada que ha fet l’antòleg de poemes imprescindibles de la seva obra, que si bé és breu (només quatre llibres, junt amb edicions de l’obra completa), no per això deixa de ser extraordinària.
La seva atzarosa vida va marcant els versos. Va viatjar molt i va viure 16 anys al Brasil amb una de les seves parelles, l’arquitecta Lota de Macevo Soares. Cap al final de la seva vida va mantenir una relació amb Alice Methfessel, a qui deixà els drets literaris.
Quan la llegiu tindreu la impressió que molts dels seus poemes són una bella exposició fotogràfica de l’època que li va tocar viure i dels llocs que recorria viatjant. Les paraules tenen la força de les fotografies del World Press Photo en alguns versos. Poemes com El mapa, o Un mal quadre enorme, Quai d’Orleans… en són, per mi, un testimoni.
La presència d’animals i objectes (rellotges, galls, peixos –preciós el poema El peix–, les cuques de llum…) descrits amb precisió ajuden a recrear el món que l’envolta creant una mirada poètica molt personal, on mostra que és una bona coneixedora del món que gira al voltant del mar (Tot és plata: la pesada superfície del mar) i dels rius, que esdevenen meandres de la seva lírica. La part més humana la trobem en poemes com El xampú, de temàtica més íntima i amorosa, i també a l’emblemàtic Un art, on l’enginy d’explicar l’art de la pèrdua ens porta a l’essència de la vida i de l’ésser humà.
La seva cartografia s’omple de natura (aigua, animals, flors, ports, ciutats), que fan un contrast entre la duresa d’un món industrial brut (les brutes benzineres, els molls, els vaixells), amb una natura plena de bellesa amb mil matisos del verd enfront dels grisos, que t’esclaten als ulls en llegir el devessall d’adjectius precisos, que caminen vers el “coneixement: fosc, salat, clar, mòbil, totalment lliure…, fluent i fluid” que t’aporta aquesta poesia. Una delícia poètica. Ara ens cal esperar que ens arribi la traducció de la prosa. Llegiu-la!
