Extravagància boreal, de Josep Lázaro, editat per Trípode, s’estructura en quatre parts i un epíleg d’R. Ballester. La frescor poètica i la profunditat dels versos s’endinsen en un món de circumstàncies diferents, que ens arrosseguen, com la vida mateixa, vers realitats diverses.
La força de l’art és arreu en el llibre. L’omnipresència de l’ull, que observa, mostra imatges belles o desfigurades que reivindiquen les vanitas barroques, i “la realitat sencera”.
La cartografia del llibre et mou pel nord gelat i t’arrossega i corprèn vers oceans immensos com la vida. Més proper és el paisatge de la llar, el carrer, el fang, la terra, el llim, la vinya, el míldiu… i els animals poc habituals: el peix gat, els tèrmits, el talp…
La cosificació omple els versos: les mans, les ungles, els dits, el sacre, però de manera especial els ulls, portes de l’ànima, plens de càrrega significativa, ajuden a trenar la simbologia de l’obra. Des de l’ull únic dels ciclops, o els ulls d’Argos, fins a les ales esteses, plenes d’ulls, dels querubins del romànic, ens endinsem en la clarividència i la saviesa dels versos.
L’alteritat, l’amor, el desamor, la sexualitat, la sang i l’aigua ens vinculen a la vida resseguint l’obra: el mar, el líquid amniòtic, la saba, el glaç, la neu i el gel del paisatge, de color blanc, puresa gèlida i brillant que construeix els poemes.
La mort i la malaltia caminen a través de la bipolaritat, dels laberints patològics, i mostren la feblesa i la fragilitat de l’equilibri físic i emocional. El suïcidi, també present, un dels mals del segle XXI, evoca escriptores com Woolf, o pintures com Ofèlia de Millais. Prop de la vida i la mort, el pas del temps, que marca la caducitat dels instants de la vida, i els intervals sense retorn.
L’estil es retroba amb el llenguatge pictòric, les paraules pinten poemes i construeixen la força cromàtica del llibre. Els breus són plens d’intensitat significativament aclaparadora, i en els llargs desplega l’habilitat fotogràfica i transforma en imatge impactant els mots del vers. La precisió dels títols crea la litúrgia dels grans temes. Les comparacions i la utilització d’una veu femenina esdevenen una masculinitat transgressora.
Finalment, el bany de bosc, i el crit reprenen l’art (Caravaggio, Munch). Un llibre profund, que vol un lector atent caminant per les grans metàfores de la vida. El vers és l’ull que perfila el cos i l’ànima, i assumeix la lucidesa dels poemes que configuren la bellesa del llibre.
