El darrer poemari de Mireia Farriol, metgessa especialista en anàlisis clíniques i doctora en Bioquímica, l’ha publicat Ònix. Estimats anònims ens mena a través de les seves pàgines vers un mar de coses quotidianes, que de mica en mica es fan poesia.
El llibre consta de 25 poemes, que es presenten traduïts a partir de l’original en català al castellà, al francès i a l’anglès. El poemari s’obre amb un epígraf del Gènesi 11: 6-9, que fa referència a Babel i al desig de Déu de confondre el llenguatge de tota la terra. Potser Déu, dic jo, no era conscient de la riquesa lingüística i la força que tenen les llengües en la cultura humana! I també cal dir que la traducció no deixa de ser un acte de creació, de recreació, de tria, que origina una mirada nova sobre el text original.
La poesia de Farriol t’enfronta a la bellesa de les coses petites, senzilles però encisadores, com la llum que omple la casa al matí i ens desperta. La seva habilitat fa que un pastís esdevingui poema o que la presència de la llar de foc, el crepitar de les pinyes, vagin configurant el collage de l’existència.
El joc d’imatges va engalanant els versos… el paper blanc/ assedegat de tinta. O quan parla del temps, omnipresent a l’obra, diu: …el te calent,/ ajuda a passar la pàgina del temps. Un temps encalmat que omple els instants d’enyorances, d’inquietuds, de dies afusellats. La presència de la melangia travessa crípticament el text i l’endolceix. Tot esdevé el bàlsam per viure el dia a dia. De manera més profunda ens arriben temes que inquieten o amoroseixen l’ànima, com la força del silenci, la companyia de la música, l’energia de la calma que ens transmet la lectura o el …xiulet del tren que s’endú l’estimat a la foscúria, l’enyorament de l’altre, i en dir l’altre es fa present l’alteritat.
En aquesta descoberta poètica us acompanyarà la natura, també quotidiana i propera, plena de cromatisme, que va pintant els versos amb dàtils, raïm, presseguers florits, glicines, paneres de vent (que evoquen la bellesa de les paneres que tan magistralment pintava Caravaggio) o un tou de plantes aromàtiques i el mar, l’aigua, la pluja, els núvols. Tot ple de la constant presència del vent, que dona aire, vida, a aquest paisatge de versos.
Estem, doncs, dins d’una obra propera, amb un lèxic diàfan que va confegint les paraules del llibre, paraules… silencis de neu caient pels vidres, que diu l’autora. Som davant la presència del nostre immediat que ha esdevingut paraula, vers, poema.
https://desigdellegir.wordpress.com
