L’any 1922 va ser un any meravellós per a la literatura europea: La terra eixorca de T.S. Eliot, Ulisses de Joyce, L’habitació de Jacob de W. Woolf, A la recerca del temps perdut de Proust… i les Elegies de Duino de Rainer Maria Rilke. Un abans i un després per la poesia europea.
L’Editorial Flâneur, que tan bones traduccions fa, el 2020 en va fer una bella i renovada traducció, amb notes aclaridores de J.M. Fulquet i E. Santiago, i un postfaci de Sam Abrams. Catalunya ha estimat sempre Rilke i en tenim grans traduccions, com les de Riba, Bartra, Vinyoli, etc.
Les elegies de Duino es van començar l’any 1912 al castell de Duino, propietat de la comtessa M. von Thurn und Taxis-Hohenlohe, que li va fer de mecenes. De fet, malgrat els maldecaps econòmics, Rilke va comptar amb mecenes que l’ajudaren a crear la seva magistral obra.
Malgrat que la llengua natal era el txec, escrigué en alemany i en francès. Va acabar Les Elegíes l’11 de febrer de 1922. Hi treballà deu anys, però ell afirmava que “eren erupcions de creativitat… una allau d’inspiració”.
L’obra consta de deu poemes, que anomena elegies, evocant el món clàssic. Intenta, com deia Hölderlin, concebre la seva vida com un acte d’escriptura constant. Creu que l’artista necessita llibertat per crear; d’aquí li ve que ni dona, ni filla, ni amants, res el va apartar de l’objectiu principal: fer la seva obra.
L’obra és un cant a l’art, a l’ésser humà, a la vida, a estar al món i observar-lo. Altres idees són la superioritat de la dona en la manera de sentir i estimar, l’amor per ascendir a un estadi superior, la pròpia mort i la fascinació per la mort dels nens, dels herois, i l’angoixa de la mort. Creu que l’heroi i els veritables amants són els únics capaços de transcendir-se, de perdurar. Pensa que mort i vida no són contraris. Hi ha una gran unitat. El món exterior ha d’esdevenir interior. El poeta és l’únic que pot fer-ho, i la poesia, l’única que pot explicar les forces de l’univers.
Una figura cabdal al llarg dels poemes és l’àngel. Rilke creu que els àngels estan en els límits dels dos mons, com ho estan els nens o els herois: “L’heroi és estranyament pròxim als morts joves. Durar / no li importa. La seva aurora és existir, / avança sempre i s’endinsa en la canviant constel·lació / del seu perill permanent.”
Diu Sam Abrams que “No he llegit mai cap obra de la potència de les Elegies de Duino. Tot, absolutament tot, en aquest poema és la manifestació del talent d’un geni inigualable”. Davant d’això, només em resta dir-vos: llegiu-la, gaudiu-la, altre cop si cal.
