La nova versió del Satíricon, d’Adesiara, llueix un pròleg admirable, erudit, imprescindible per entendre bé l’obra, de S. Giralt, que també n’ha fet la traducció. Hi ha la versió llatina, com ha de ser, i el lector veu què diu l’original. Només tenim una desena part d’aquest clàssic del segle I aC, que comencem a admirar a finals del Renaixement, però ha estat llegit des dels seus orígens i ens ha marcat fins a l’actualitat.
L’autor, Petroni, sembla que és un cortesà adinerat que es guanya el favor de Neró, i que aquest el proclama elegantiae arbiter, un autèntic dandi de la seva època. SG ofereix una informació excel·lent sobre qui podia ser Petroni.
Ell vestia Neró i tots els actes que feia, i aviat va ser envejat, criticat i vilipendiat amb notícies falses que el van portar al suïcidi, tan bellament descrit per Tàcit. Petroni, doncs, veia venir l’ordre de l’emperador. Va morir al costat dels seus amics, i va destruir el segell imperial i un cassó de 300.000 sestercis perquè no els trobés Neró.
Comença l’obra durant les crítiques. L’escriu en forma de sàtira. Sembla que no creu en la millora de l’ésser humà. Exposa la corrupció a tots els nivells i crítica l’emergent classe mitjana perquè és inculta i gens elegant. És una novel·la total que es mou amb agilitat serpentina per tots els gèneres. Narrada en primera persona pel protagonista, presenta diversos triangles amorosos homosexuals. El llenguatge dominant és el dels lliberts, però hi ha un gran domini dels diferents registres socials. Escrita en prosímetre, barreja prosa i poesia, i és en aquesta on assoleix un to més clàssic.
Satíricon no intenta moralitzar, sinó mostrar el que hi havia amb luxe de detalls, sovint per fer un retrat viu de les conductes socials, de les menges, de les músiques, dels banquets, de la sexualitat…, i amb un toc de literatura popular (bruixes, l’home llop). L’obra està dedicada a Príap, un déu menor, encara que altres deus llatins hi són presents.
A partir de l’Humanisme ha estat un referent en la literatura sensual i eròtica, penso en Laclós, o admirada com un clàssic imprescindible per Flaubert. Ja al s. XX, l’Ulisses de Joyce és un viatge iniciàtic per a la classe baixa, i en el Satíricon ja hem esmentat que també és així. SG cita al pròleg que T. Moix va estar en el rodatge del film homònim de Fellini, i que ell creia que Petroni volia denunciar que la societat pagana canviaria amb l’arribada dels nous valors cristians.
