El gener de 1989, a la Ciutat de Mèxic, Gabriel García Márquez donava per acabada una de les seves grans novel·les: El general en su laberinto. Rellegir-la al cap de trenta anys, arran d’un viatge a Colòmbia i sense ser ben conscient del pas del temps, m’ha fet reviure amb molta més intensitat uns paisatges i uns personatges que ara em resultaven més propers i una mica més comprensibles i tot. M’ha tornat a colpir, tant o més, per la riquesa de la llengua, pel rigor i la documentació, per la duresa i, sobretot per la humanitat dels personatges, especialment, no cal dir-ho, la del protagonista, Simón Bolívar, el Libertador, el pare de la independència de tants estats americans actuals i que ell va somiar units en aquella quimera efímera que va ser la Gran Colòmbia.
Ara bé, hi ha un aspecte que m’ha cridat especialment l’atenció i que jo diria que anteriorment m’havia passat desapercebut, com si no hagués llegit mai l’apèndix final, i concretament les pàgines titulades “Gratitudes”, en què García Márquez agraeix les nombroses aportacions d’amics i de professionals a l’hora de documentar-se i fer la novel·la més rigorosa i més versemblant en tots els aspectes. Totes les anècdotes que n’explica són d’allò més interessants i sucoses, però en voldria destacar tres, que m’han semblat d’allò més cridaneres i que demostren fins a quin punt García Márquez es va documentar i es va assessorar. L’una fa referència al fet que, en un primer redactat i potser atribuint al protagonista una flaquesa seva, fes que Bolívar fos un enamorat dels mangos des de la infantesa, cosa del tot impossible, ja que el mango és una fruita asiàtica que no va arribar a Veneçuela fins ben entrat el segle XIX. La segona és la petició a un amic astrònom de l’inventari de les nits de lluna plena dels primers trenta anys del segle XIX. En llegir-ho, intentava d’imaginar-me quants autors actuals farien una cosa així, ara que es mira tan poc prim en tot i que es generalitza d’una manera tan habitual que fa que moltes narracions et caiguin de les mans per imprecises i poc creïbles. Però la tercera encara em va impactar més, potser perquè conec una mica el món de l’edició i perquè m’adono de com cada vegada es tira més pel dret, es fan menys revisions i s’edita com s’edita. Exagerant-ho una mica he arribat a dir que algunes editorials es pensen que amb el corrector de Google avui dia ja n’hi ha prou. Doncs bé, García Márquez agraeix al qui ell anomena “el último tipógrafo al buen modo antiguo que va quedando en México” que fes set revisions de l’obra. Sí, sí, com ho sentiu, set revisions. Quantes se’n fan avui dia? Ja he apuntat què en pensava jo i, doncs, no hi insistiré. Sí que hi afegiré, però, que la lectura d’aquest apèndix m’ha acabat de fer entendre de com va ser de merescut el Premi Nobel de Literatura que li va ser concedit l’any 1982. Gràcies, Gabriel García Márquez, per ser-nos encara model de tantes i tantes coses: de compromís, de rigor, de no adormir-se sobre els llorers…
