S’estima que la Terra té uns 4,5 bilions d’anys i que els primers homes van aparèixer fa uns 300.000 anys. Per posar-ho en un context més comprensible, suposem que concentrem aquests 4,5 billions d’anys en un dia. Doncs bé, l’home apareixeria a les 23h, 59m i 57s. És a dir, portem 3 segons al planeta, i en aquest temps ens les hem empescat per destruir tot allò que hem pogut i a posar en risc d’extinció prop d’un milió d’espècies.
I filant més prim, és en els darrers 200 anys, des de la revolució industrial, que s’ha produït el gran gruix de la destrucció. Sempre és més fàcil destruir que construir, però estem batent tots els rècords.
I ara, a conseqüència dels nostres actes, ens trobem en un context de crisi sistèmica de la qual l’emergència climàtica és la conseqüència més visible. Aviat no anirà de les onades de calor llargues i persistents o dels incendis que assolen mig món, anirà de la progressiva manca de recursos essencials per a poder viure, com l’aigua i els aliments.
Supèrbia d’Homo sapiens, pensem que podem controlar la natura i que el nostre domini de la tecnologia ens permet solucionar tots els problemes que es puguin presentar, fins i tot si trenquem tots els equilibris dels ecosistemes que fan possible la vida en el planeta.
Però la natura ens demostra sovint que no deixem de ser una espècie més, i que en condicions extremes som tan vulnerables com aquelles que considerem inferiors.
Llavors, com sortim d’aquest atzucac? Com ho fem per arribar al segon número quatre? El primer pas és reconèixer les nostres limitacions, comprendre que no podrem sobreviure si no actuem de forma comunitària i amb respecte als altres, al medi i a totes les espècies que hi viuen.
Segon, deixar de consumir recursos naturals com si no s’haguessin d’acabar mai. Fent això aconseguirem, a més, contaminar molt menys, reduir massivament els residus i permetre que es regeneri la biodiversitat.
Tercer, tornar a models econòmics locals i col·laboratius que fomentin l’ocupació i frenin l’exili massiu a les grans ciutats, que mai es podran autoabastir. I el despoblament rural fa que l’única alternativa alimentària siguin l’agricultura i ramaderia intensives.
I quart (em quedo sense espai), canvi radical de model productiu i de consum. Produir molt menys i passar de posseir béns a compartir-los o a utilitzar serveis. No té sentit comprar aparells o eines a les quals donem un ús molt esporàdic. I allò que comprem, que sigui realment necessari i allarguem-ne la vida el màxim possible.
