M’acaben de dir que la Trini Torrents ha mort. No ha pogut vèncer la malaltia, i estic trista i enfadada, molt enfadada! No li tocava per edat, com tampoc a la Xè Senabre, com tampoc a la Isa López, dones de la meva generació a les quals apreciava.
Quan has compartit escola, colònies d’estiu, el servei social (una obligació que durant el franquisme havíem de complir les dones, si volies treure’t el carnet de conduir, o el passaport) que les noies-guies del moviment escolta de Vilafranca d’inicis dels anys 70 vam fer totalment social, ajudant a donar els dinars als alumnes de l’Escola Delta, ubicada al carrer de la Parellada. Quan has viscut aventures, la primera feina, les primeres manifestacions de finals de la dictadura, quan has compartit el teu creixement de dona jove a dona adulta, els comiats per sempre dolen molt, perquè perds un trosset de la teva pròpia història.
Sé que la vida és finita, que, normalment, no depèn d’un mateix la data de comiat, però subscric el que em va dir el Telm Huguet a l’entrada del cementiri, la vigília de Tots Sants: el dia que em trobi amb sant Pere, cara a cara, li demanaré que faci el favor d’aplicar l’ordre cronològic per endur-se la gent.
Trini, malgrat el dolor, em quedo amb les vivències compartides, amb el teu caràcter alegre i rebel, i, com diu la cançó: no és un adeu per sempre… Ens retrobarem al més enllà.
Una abraçada a tota la família!
Elvira Mestres Bertran
Vilafranca del Penedès
