Quan érem joves, les oficines de Joventut de la Generalitat ens portaven a la neu un cop a l’any, ens permetien treure el carnet jove, el d’alberguista i crec que el del tren per anar per Europa a un preu racional i mil històries. Avui en dia els nostres joves ja poden accedir a aquests serveis per la xarxa i no cal que acudeixin als llocs destinats als joves. En aquells temps els nostres problemes eren diferents dels que tenim avui en dia. En aquells temps érem tots pobres, sense aspiracions. Hi havia una base àmplia que afectava una part important de la població amb algunes petites excepcions. Encara no existien els mòbils, ni les xarxes. No passaven de trobar-se un dia de la setmana a una hora determinada en un lloc concret i tothom sabia com anava i ningú es queixava. Avui en dia tenim de tot, però cada dia l’esvoranc social és més gran. Si tens una petita base social, pots accedir al que vulguis sense haver de caure en mans de la Generalitat, el problema actualment és molt més greu.
Hi ha moltes famílies desestructurades que amb prou feines estan sota una teulada, no cal que parlem dels qui potser no tenen ni sostre. A partir d’aquí trobem moltes famílies sense wifi, que avui en dia és com tenir cotxe sense benzina. Joves que no poden estudiar perquè viuen tots confitats en un pis de 30 metres i no tenen ni l’espai ni la pau per poder desenvolupar la seva formació a casa. Canalla als quals a casa seva no els deixen estudiar i els obliguen a fer altres tasques. Hi ha un món molt variat de casos que s’haurien de vetllar i hauríem de deixar de pensar com fa trenta anys, perquè les coses en poc temps han canviat molt.
