Perduda la fe en el paradís promès, cal cercar la felicitat a la Terra. Aquesta és almenys la recent imatge estival que ha projectat un planeta envaït per humans en tots els seus racons, per terra, mar i aire. Tanmateix, en aquest estiu postpandèmic, alguns milions dels seus habitants han descobert que el cel probablement no existeix, però que l’infern és molt evident i el tenim al davant. Un infern d’onades de calor, incendis explosius, bombes russes i ucraïneses i bombes de glaç que cauen del cel. Aquest estiu té el sabor de la nostàlgia prematura d’un món que potser mai més tornarem a veure.
La gran pregunta que ara ens fem tots plegats, davant dels estralls i les morts, és la de què ens espera en el futur immediat, fins on arribaran les conseqüències d’un canvi climàtic que ja resulta impossible no veure. Un canvi que asseca els pantans, crema el territori i mata la gent, i que pot acabar amb la nostra civilització.
La resposta la sabem tots i la ciència no s’ha cansat de predicar-la. El pitjor està per arribar, si no tallem urgentment les nostres emissions de gasos d’efecte hivernacle. Fins que no dobleguem la corba de la seva pujada imparable, no tenim cap solució. I, així i tot, el nostre consum i la producció globals de gas natural, petroli i carbó encara pugen d’una forma incomprensible tot i la proximitat del desastre. Hauríem d’entendre que no serveix de res augmentar la producció d’electricitat amb renovables, si continuem augmentant la de combustibles fòssils. Per difícil que sembli, només podem plantejar-nos seriosament de començar a viure amb menys energia, menys mobilitat i menys consum innecessari. El cap de la República Francesa ha estat el primer president a trencar el somni negacionista de polítics i financers i afrontar aquesta crua realitat: hem arribat a la fi de l’abundància de recursos energètics i minerals i hem d’adaptar-nos a una nova realitat de decreixement. Ho podem fer amb intel·ligència o amb violència, aquest és el quid de la qüestió.
El més difícil, i alhora més important, és que tots relacionem d’una vegada el que veiem amb els nostres ulls amb la vida que estem portant i abandonem la idea que les noves tecnologies ens permetran combatre les conseqüències de l’escalfament global i continuar vivint com ho estem fent. Els nous regals de reis dels biocombustibles, hidrogen verd, captura del CO2, economia circular i tants que aniran sortint no resolen ni de lluny el problema, entre altres qüestions perquè no tenim temps i l’hem portat massa lluny entre tots plegats.
