Raül Garrigasait (Solsona, 1979) és un traductor, assagista i editor ben reconegut en el món cultural català. El 2017 ens va sorprendre amb la seva primera novel·la, Els estranys (Edicions de 1984), que aquell mateix any va ser guardonada amb el Premi Llibreter i amb el Premi Òmnium a la Millor Novel·la en Llengua Catalana. Ben aviat la crítica se’n va fer ressò i en va destacar aspectes d’allò més diversos: la riquesa de la llengua i dels registres; la ironia i el fons filosòfic; els referents literaris explícits i implícits; el joc narratiu entre el present de l’autor-traductor-narrador i el passat dels protagonistes principals, assentats al Solsonès durant la primera guerra carlina; la diversitat d’arguments, sempre lligats per fils més o menys gruixuts; els contrastos entre moments d’allò més sublims, com poden ser els musicals, amb altres d’allò més grotescos i fins i tot repugnants; etc. Totes, val a dir-ho, en van parlar amb elogis de tota mena i des dels mitjans més variats.
Avui l’he volguda recuperar i recomanar, sigui per rellegir-la, sigui per descobrir-la, perquè a mi em va passar per alt, em va quedar colgada al damunt de la taula i no ha estat fins a les passades vacances de Nadal que, en una d’aquelles sobretaules reduïdíssimes, un dels meus fills em va dir que com podia ser que no hagués llegit Els estranys. He de reconèixer que tenia tota la raó, que la història que en Garrigasait crea al voltant del príncep Felix von Lichnowsky i de l’aristòcrata Rudolf von Wielemann, dos prussians que per raons ben diverses viatgen a Catalunya per lluitar al costat dels carlins, no només enganxa, sinó que es converteix en un plaer ple de detalls i de subtilitats que et fan reflexionar, somriure, gaudir, qüestionar, descobrir… tot un món d’allò més ric i variat. A tall d’exemple deixeu-me destacar escenes impagables com la descoberta dels rovellons a la brasa per part de Wielemann; la presència de l’autor mateix, com a traductor de les memòries de Lichnowsky, que no dubta de signar Raül; l’entrada a Solsona de Carles Maria Isidre de Borbó i el seu seguici; les llargues vetlles de converses i elucubracions entre Wielemann i el doctor Foraster, units per una amistat singular i alhora profunda; el ball de carnaval; etc. Us asseguro que m’he alegrat molt i molt de no haver-me perdut Els estranys, encara que hagi estat una mica tard, i per això l’he volguda compartir amb tots vosaltres.
