Aquest 2020, entre molts altres aniversaris, commemorem el centenari del naixement de l’historiador, activista i polític Josep Benet i Morell (Cervera, 1920 – Sant Cugat del Vallès, 2008). Entre les nombroses obres que va escriure i publicar en vull destacar i reivindicar una que fa massa anys que està descatalogada: Catalunya sota el règim franquista, subtitulat significativament “Informe sobre la persecució de la llengua i de la cultura de Catalunya pel règim del general Franco”. L’obra va ser publicada encara en vida del dictador, concretament l’any 1973, i per precaució es va editar a París i amb una autoria falsa. Va formar part del catàleg d’Edicions Catalanes de París, una editorial promoguda des de l’interior per activistes com Jordi Pujol, Albert Manent o el mateix Josep Benet. L’autoria es va atribuir a un inexistent “Institut Català d’Estudis Polítics i Socials de Barcelona” i les subvencions per a la publicació, “als patriotes catalans residents a Amèrica”, com indicava una nota preliminar inclosa en la primera edició, cosa que també era totalment falsa, ja que es va subvencionar fonamentalment amb aportacions de catalans residents a l’interior. Se’n van fer 4.500 exemplars, una bona tirada tenint en compte el llibre i la dificultat per vendre’l als Països Catalans sota domini espanyol. Tot i això, va ser un èxit total. Tant és així que l’any 1978, només al cap de cinc anys i ja mort el dictador, l’editorial Blume en va fer una reedició amb només tres canvis importants: l’atribució de l’obra a l’autor real, en Josep Benet; uns mots preliminars en què s’explicaven les peripècies de l’obra; i un índex onomàstic per facilitar la cerca de tots els personatges que hi apareixen per una raó o altra.
Per què em sembla tan important aquesta obra i per què crec que s’hauria de tornar a publicar? Fonamentalment perquè és una font d’informació rigorosa i documentada de la persecució de la llengua i de la cultura catalanes durant la guerra civil i, sobretot, durant la postguerra. Una font d’informació d’allò més útil per desmentir les tergiversacions històriques que, des de les més altes instàncies, ens volen imposar, tot fent-nos combregar amb rodes de molí. Només cal recordar el discurs de Joan Carles I l’any 2001, al lliurament dels premis Miguel de Cervantes, aquell en què va dir paraules tan gruixudes, sense que li caigués la cara de vergonya, com aquestes, que s’han fet famoses i tot per la indignació que van provocar: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes”. Si de debò volem recuperar la memòria històrica, si de debò volem que les noves generacions coneguin la història tal com va ser, hem de tornar-los a posar a l’abast llibres com el d’en Josep Benet i divulgar-los, perquè per desgràcia moltes de les denúncies que s’hi fan encara són ben vigents, per molt que ara no es facin sota l’amenaça de les armes.
